Futbol en català
ANTONI PUYOL (1931 - 2013) Expresident de la Federació Catalana de Futbol
No hi ha més camí en el futbol que el treball i la paciència. Els que volen anar massa de pressa no tenen futur”. La sentència, pronunciada per Antoni Puyol al principi del seu primer mandat com a president de la Federació Catalana de Futbol, defineix la trajectòria d’un dels grans gestors esportius que ha tingut l’esport català. Directiu de l’històric Atlético Iberia des dels 18 anys, quan va haver de deixar la pràctica del futbol per una malaltia que el va apartar de fitxar per l’Espanyol, a Puyol sempre el va acompanyar aquesta il·lusió i les ganes per competir que va saber traslladar del terreny de joc als despatxos.
Al capdavant d’un dels modestos del futbol català va saber fer-se un nom plantant-se amb la massa social del club per garantir-ne la supervivència quan Porcioles va ser designat alcalde i va amenaçar de portar endavant un dels seus ambiciosos projectes urbanístics que comportava la desaparició de l’antic camp de futbol del carrer Port i, per tant, la continuïtat de l’entitat. Aquesta victòria va anar acompanyada les pròpiament esportives, que van portar aquell Ibèria a ser campió de Tercera Divisió la temporada 57-58 i a disputar una promoció d’ascens.
Convertit ja en un dels dirigents més destacats i experimentats del futbol base català, Antoni Guasch no va dubtar a comptar amb ell per sumar-lo a la seva directiva de la Federació Catalana el 1981. Primer, com a vocal; després, com a vicepresident. Vuit anys en què Antoni Puyol va fixar els objectius que marcaria la seva presidència, a partir del 1989. “Es tracta, simplement, d’un ascens, ja que la feina anterior és una base sòlida”, va assegurar en arribar al càrrec.
Però aviat es va veure que el nou president de la Federació tenia una línia pròpia i unes aspiracions que superaven amb escreix les del seu predecessor. I va ser precisament sota els mandats de Puyol –va presidir l’organisme fins al 2001– quan el futbol català va viure la seva segona edat daurada, després de la dels seus primers anys a començaments del segle XX.
El Puyol president mai no va dubtar a esgrimir que la Federació Catalana va ser fundada molt abans que l’Espanyola, com la selecció, quan des de Madrid –per desconeixement o no– s’apuntava que darrere de l’organització d’un partit in-
Puyol va complir el seu somni de veure un Catalunya-Brasil i de recuperar una competició pròpia
ternacional de Catalunya s’hi amagaven interessos polítics. Ho feia fins i tot com a directiu de la Federació Espanyola, on va arribar de la mà d’Ángel María Villar el 1992.
Malgrat les pressions, la incomprensió d’algun directiu –Jesús Gil, sense anar més lluny– i la dificultat per trobar dates, rivals i unir els interessos dels grans clubs, els anys de Puyol van ser els del ressorgiment de la selecció catalana com un dels referents del futbol internacional.
El president va poder aconseguir fins i tot un somni que en assumir el càrrec li semblava una utopia: que Catalunya jugués davant el Brasil i l’Argentina. “Per què no somiar”, deia quan els seus projectes semblaven una fantasia.
Al capdavant de la Federació, Puyol va aconseguir també reestructurar el futbol base català amb la creació de la Primera Catalana i va impulsar la Copa Generalitat, que va transformar en Copa Catalunya el 1993. “Necessitem una competició pròpia, la gran competició del futbol català, com ja l’havíem tingut a començaments de segle”, va afirmar. Va ser un altre dels grans projectes de Puyol, que sempre va buscar complicitats entre el Barça i l’Espanyol perquè la competició fos un èxit. Així mateix, va fer que el futbol català tornés a ser una gran família amb la convocatòria d’iniciatives com la Nit del Futbol Català.
Apartat del futbol des que va deixar la Federació el 2001, Antoni Puyol va morir ahir als 82 anys. El futbol català li deu molt del que és avui.