Metge de lletres
LLUÍS DAUFÍ i MORESO (1927 - 2013) Metge i novel·lista, col·laborador de ‘La Vanguardia’
Daufí escrivia una columna setmanal a ‘La Vanguardia’ sobre el progrés de la medicina
Lluís Daufí és un exemple més de com una trajectòria vital que té un camí definit pot canviar per fets externs, que després són poc visibles en el conjunt de la seva obra. Daufí ha estat un metge amb una trajectòria àmplia, diversificada, que anava per un camí que podia ser sòlid, el de la universitat, que es va trencar per fets polítics, i després ja va seguir per altres viaranys també dins de la medicina.
Nascut a Tortosa el 29 d’abril de 1927, va morir a Barcelona el 21 de febrer passat. Vuitanta-cinc anys llargs de vida molt plena. Es va fer metge a Barcelona, estava a la sala de patologia general de l’hospital Clínic, interessat també en el diagnòstic de laboratori. Després d’anys d’estar la càtedra vacant, arribà un professor nou amb molta empenta, el doctor Arturo Fernández Cruz, antic degà de la facultat de Santiago, que acabaria a la de Madrid. El nou cap va copsar la vàlua de Daufí i el va fer aviat el seu adjunt.
Explicava les classes que li pertocaven, amb bon mètode. Portava també part del laboratori de la càtedra i d’això en va sortir algun bon treball, un llibre: El sedimento urinario. Atlas microfotográfico i també Constantes biológicas de interés clínico. Molt més tard, dins de la Biblioteca Científica Salvat, va publicar La enferme
dad hoy, 1994. Home de conviccions molt catalanes, va participar en fets d’oposició al règim, i a la caputxi
nada, que va ser reprimida amb una llarga llista de professors i alumnes castigats. Entre ells, Daufí, que va ser separat durant dos anys. Aleshores, era l’any 1966, equivalia a sortir de la universitat, i Daufí es va buscar la vida d’una altra manera, cercant una sortida científica als Estats Units. Era una altra jove promesa que se n’anava. Va estar a Ann Arbor, Michigan, fins al 1970.
La seva tornada va coincidir amb l’obertura d’una segona universitat, l’Autònoma, amb ensenyament de Medicina a Sant Pau, i Daufí va ser contractat perquè impartís l’assignatura de patologia general. També va tenir relació amb la indústria farmacèutica, amb una tasca important en el vessant de la recerca; va fer traduccions de llibres mèdics i fins i tot va publicar alguns treballs de caràcter científic.
Un aspecte que cal remarcar és la col·laboració a La Vanguar
dia. Fernández Cruz havia iniciat una pàgina setmanal sobre temes de salut que va tenir èxit. Daufí hi va ajudar amb una feina sòlida de base que va durar bastants anys escrivint una columna cada setmana on tractava diversos aspectes del progrés de la medicina. Aquesta tasca d’alt nivell ha estat reconeguda com un prece- dent important en divulgació científica de La Vanguardia.
El servei públic el va tornar a enganxar: quan es va restaurar el govern de la Generalitat va ser cridat per ser l’any 1981 director general de Promoció de la Salut i poc després director de l’Institut d’Estudis de la Salut, amb nomenament per a un any (1981-82). Després ve una etapa en què es dedica més a escriure, i acaba en la literatura de creació, on se sentia còmode, a vegades signant amb pseudònim (David Sharon) i d’altres amb la seva identitat directa, així els llibres El síndrome
de Caín (Planeta, 1996) i Solución final (Plaza i Janés, 1991). Més tard, amb editorial més propera, Azud, ha publicat La llave del Pa
raíso, 2005, sobre el món de les drogues, un “thriller de ciència, economia, política, ficció”. Era membre corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya des del 1990.