Una tómbola sense èpica
El repartiment absolut de premis i la falta de rotunditat a les pel·lícules guanyadores treu interès als guardons
Primer, l’indiscutible Oscar a la millor interpretació masculina per a Daniel Day-Lewis.
El seu retrat de Lincoln és d’una complexitat aclaparadora. Mostra els punts forts de l’estadista que va ser Lincoln sense ocultar-ne les flaqueses humanes. A les seves mans, a les mans de Day-Lewis, passat pel sedàs de Spielberg, Lincoln és alhora el gran solitari i el manipulador. Un home trist, a més d’un polític amb clarobscurs. Amb la interpretació del president abolicionista, Day-Lewis deixarà marca en la història del cinema, com ha fet història en alçar-se per tercera vegada amb l’estatueta d’actor principal.
A partir d’aquí tot és qüestionable en aquests Oscar on cap títol no encega amb la llum de la gran victòria. Nit sense èpica, doncs. De repartiment i de menudalla. Més tómbola que mai perquè, com a la tómbola, hi ha premis per a gairebé tothom.
Amb excepcions, esclar. Una d’injusta: Bestias del sur salvaje, de Benh Zeittlin, un dels grans títols de l’any. Pel·lícula màgica que no s’emporta Oscar; ni tan sols l’actriu, l’encantadora (i maltractada al film) nena Quven- zhané Wallis. Hi ha excepcions més comprensibles, com La
noche más oscura, de Kathryn Bigelow. El seu film s’endú tan sols l’Oscar al millor so, potser pel terrabastall que ha provocat (al Congrés dels Estats Units) pel tractament de la tortura. Jessica Chastain, la protagonista, podria haver-se alçat, al seu torn, amb l’Oscar per la interpre- tació d’una obsessiva agent de la CIA. Però ha estat superada de manera inesperada per Jennifer Lawrence, protagonista d’aquesta no comèdia –perquè la gràcia és relativa– que és El lado bueno
de las cosas. Lawrence encarna una candidata a maniacodepressiva (té gràcia això?) que combina fortalesa i vulnerabilitat, que tan agrada, això sí, als 6.000 acadèmics i acadèmiques que voten.
I aquí s’acaben les excepcions i comença la regla que aquest any la imposa Argo. El film de Ben Affleck ha aconseguit l’Oscar a la millor pel·lícula, el premi gran de la nit, i també l’Oscar al millor guió adaptat. Té, de part seva, la mística del perdedor que reneix: va començar la carrera per les estatuetes amb la sensació de derrota, arraconada per
Lincoln en les nominacions (tot i que la taquilla li somreia, com a bona part dels títols d’aquest any). I després va començar a guanyar premis, amb els Globus d’Or al capdavant.
El film explica el rescat d’un grup d’ostatges durant la crisi amb Teheran de l’any 1979 gràcies a l’ajuda de Hollywood, i això agrada a Hollywood. Produïda per George Clooney, Argo és valenta en la denúncia de la relació dels Estats Units amb l’Iran del xa. Però aquí s’acaba la gosadia, i es queda en un producte