Els Oscar a Manhattan
Haig de confessar, en relació amb els Oscar, que ben bé fins passats els trenta anys no m’havien interessat gens ni mica. De fet, tenia una opinió crítica i estudiadament irònica sobre tot el que significaven. El xou, l’ostentació i, sobretot, la marginació del que considerava que eren bones pel·lícules en les seves nominacions. Sense anar gaire lluny, l’any de Taxi driver el film que va guanyar l’Oscar va ser Rocky, de Sylvester Stallone. Un sacrilegi. Jo era un projecte de cineasta jove i alternatiu i els Oscar em semblaven una vulgaritat immensa i, sobretot, uns premis injustos.
D’altra banda, veure’ls volia dir anar-te’n al llit a les cinc de la matinada i, sobretot, ser abonat del Canal +, cosa que implicava tenir un estatus econòmic que vaig trigar anys a assolir. Per tot això, els Oscar em semblaven una cosa de pijos sense criteri.
Llavors me’n vaig anar a viure a Nova York i durant els tres anys que hi vaig ser tot va canviar. Per començar, la gala la feien durant la tarda de diumenge. No havies d’estar abonat a cap plataforma i sempre hi havia algú que et convidava a casa seva. Tinc el record de compartir aquelles fredes tardes de febrer a Manhattan amb gent de tot arreu. Mentre anàvem buidant ampolles i trucant al pizzer del barri, fèiem apostes a veure qui guanyaria. Tots érem allà perseguint els nostres somnis, aspi-
Abans em semblaven una vulgaritat i uns premis injustos; tot va canviar quan me’n vaig anar a viure a Nova York
rants a cineastes, actors, pintors, fotògrafs, músics i els Oscar d’alguna manera ens assenyalaven l’objectiu que tots desitjàvem: el de l’èxit.
Han passat els anys i la vida ha portat cadascú a llocs diferents i a altres realitats diferents de les somiades, però per mi els Oscar ara són el record d’aquells tres anys, i d’alguna manera me’ls miro diferent. Amb molta nostàlgia, suposo. La mateixa que sento quan em connecto a YouTube i puc reviure el passat dels Oscar. Veure la gent que admiro rebre o perdre premis, fer discursos, emocionar-se, perdre els papers o posar cara de pòquer. Us ho recomano. Hi són molts dels meus herois cinematogràfics: Billy Wilder, Charles Chaplin, Katharine Hepburn, John Wayne, Akira Kurosawa, Federico Fellini, Robert De Niro, Groucho Marx, Robert Evans, Walter Murch, Frank Sinatra... Val la pena.