Des de l’ala oest
CQui hi guanya amb aquesta sorollosa aparició de la primera dama americana? Jo diria que el cinema
omencem pel final: Jack Nicholson surt a l’escenari per lliurar el premi a la millor pel·lícula, es posa d’esquena al públic, baixa una pantalla sobre el seu cap i hi apareix Michelle Obama envoltada del personal de la Casa Blanca, o això sembla, perquè digui unes paraules sobre les pel·lícules nominades i obri el sobre amb el guanyador. Una sorpresa semblant a la de James Bond convidant la reina d’Anglaterra a pujar a un helicòpter en la cerimònia dels Jocs Olímpics de Londres. Qui hi guanya amb aquesta sorollosa aparició de la primera dama americana? Com que ja som al segon mandat i la temptació electoral és per tant secundària, jo diria que hi guanya el cinema. No hi veig tant una utilització política com un suport a una indústria creativa que sustenta un país. Evidentment tota comparació és odiosa i impossible: ja li agradaria a Rajoy poder fer el mateix, però en política la falta d’horitzó es paga, i com que a Espanya només se’ns posen murs davant dels ulls, l’únic que ve de gust és fer-los caure. O sigui, que bé per Michelle: ella sí que pot.
Després d’aquesta sorpresa pugen els d’Argo, la pel·lícula més complaent amb el sistema, com l’ha etiquetat magníficament Jordi Costa, davant els que la qüestionaven obertament, que eren gairebé tots els altres. Posats a no ser, ningú d’Argo no es va recordar que l’Iran no és un infern només per als americans sinó també per a molts iranians. Tant hauria costat d’esmentar Jafar Panahi, cineasta empresonat? Sap Ben Affleck qui és? Me’n va quedar el dubte, i amb això ja està tot dit.
Una altra cosa per retenir: l’absència del músic Sixto Rodríguez, malgrat que la pel·lícula que narra la seva epopeia, Searching for Sugar Man, tenia molts números per ser la guanyadora, com així va ser. Però quan el seu director Malik Benjelloul va pujar a recollir el premi va notificar que el maleït Rodríguez, “el gran músic americà”, no havia volgut assistir a la gala, perquè aquest era el seu tarannà i la seva figura. Jo ho vaig agrair: no m’agrada quan en el premi a un documental pugen directors i protagonistes barrejats, com si s’utilitzessin mútuament. Respecte a aquest film, anotem una de les frases més desafortunades dels comentaristes de Canal +. La va deixar anar Jon Sistiaga, que en referir-se a Searching for Sugar
Man va dir: “No és gaire documental, és gairebé una pel·lícula”. Que després de Guerín, Jordà, Lacuesta, Errol Morris o Michael Moore hi hagi experts que encara associïn el documental només amb el periodisme és com a mínim depriment.
Anotem que hi va haver una relació constant entre passat i present, una cosa més audible que visible: la majoria d’aparicions dels presentadors es feia amb la música d’alguna banda sonora del cinema clàssic. El mateix Seth MacFarlane establia aquest pont ja a l’inici, amb el capità Kirk anunciant-li el que dirien en el futur de la gala i de la seva presentació. Encara que aquest viatge interplanetari remetia òbviament a Star Trek, jo em vaig imaginar La Je
tée, l’obra mestra futurista de Chris Marker, un dels genis entre els morts d’aquest any que van figurar en la ben trenada seqüència d’homenatge als desapareguts. Segur que cadascú se centra en els seus mites, com em passa amb Marker, però també amb Erland Josephson (un dels rostres de Bergman) i amb el guionista Tonino Guerra, autor de films amb Antonioni, Fellini, Angelopoulos, Tarkovski o els Taviani. És a dir, Europa en esplendor.