El més semblant a l’Olimp
D e petit em quedava, amagat sota els llençols, tota la nit enganxat a la ràdio, escoltant els Oscar. Després vaig prendre una decisió, potser la meva primera decisió d’adult. Res de tranuitar. Veuria la cerimònia l’endemà. Allò va ser dur, però necessari. I així ha estat durant anys. Fins avui mateix que acabo de veure la cerimònia dels Oscar en directe en una habitació d’hotel. Sóc a Cartagena de Indias, al festival de cinema, i la diferència horària entre Colòmbia i Los Angeles només és de tres hores.
M’agraden els premis. Cada premi que rep Blancaneu em fa feliç, i m’hauria agradat ser allà, als Oscar, per què ho haig de negar. Però no estic desil·lusionat. De debò: per mi el Gaudí i el Goya han estat el veritable Oscar; el millor Oscar possible. Que et donin premis és una sort, i jo sóc un home amb sort. Els de Bilbao aquestes coses les diem així, amb fanfarroneria: amb sort, sí senyor! Segurament ajuda néixer el dia de la loteria de Nadal, com és el meu cas. Imprimeix caràcter arribar al món al mateix temps que la grossa, arrupit pels cants dels nens de Sant Ildefons!
Tornant als Oscar, jo diria que aquests premis ens agraden a tots els cinèfils, perquè tots som una mica mitòmans, i els Oscar és el més semblant a l’Olimp que ens queda. Bé, sense comptar el futbol, però el futbol són figues d’un altre paner. Dels assumptes de guanyadors i dels que no (en cinema, ningú no perd), de la cerimònia ja en parlaran uns altres. Jo vull parlar-vos de la meva experiència personal amb els Oscar, de la primera. Començava a somiar anar a estudiar cinema als Estats Units quan vaig tenir el primer contacte amb el mite de l’Oscar. Per la meva bona sort, esclar.
Corria l’any 1988 i era a Los Angeles, a casa d’un amic americà el dia de la cerimònia. Hi era per visitar la universitat d’UCLA, però aquell dia era per als premis. Vaig agafar la meva càmera de super-8, i me’n vaig anar a la cerimònia. Sense conèixer ningú, sense acreditació, sense res. No sé com, però vaig arribar a col·locar-me a la catifa vermella i em vaig posar a primera fila, al costat de les grans cadenes de televisió, i amb la meva camereta vaig començar a rodar: “Hola, Cher, com va!” “Quin vestit!” “Enhorabona, Meryl!”; “Un petó, Melanie!”; “Jack, treu-te les ulleres!” “Ei, Marty, m’encanten les teves pel·lícules!” I així fins que un de seguretat que era com un armari se’n va adonar: “Però què fa aquesta criatura!”, va cridar. I em van fer fora.
Recordo, dues estatuetes daurades gegantines, un mar de limusines, i gent i més gent. Fins que me’n vaig haver d’anar. El Shrine Auditorium, on es donaven els Oscar, és en un lloc més aviat inquietant de Los Angeles, i caminar per aquesta ciutat és com caminar pel desert. De sobte vaig tombar una cantonada i em vaig trobar unes quantes cares que em miraven amb (massa) curiositat. Allò no pintava bé. Déu meu, un taxi! Aquell taxi em costaria tot el pressupost del viatge, però la meva vida valia la pena. En fi, un dia li he d’ensenyar aquests rotllos sense muntar de pel·lícules super-8 dels Oscar a Pedro Almodóvar: aquell va ser l’any de Mujeres al borde de un ataque de nervios.
L’any següent el número inicial de la cerimònia el va protagonitzar l’actriu Eileen Bowman… disfressada de Blancaneu. Tothom ho recorda com el pitjor començament, el més kitsch, de la història dels Oscar, a mi em va encantar. A veure si l’origen de la meva pel·lícula deu ser aquest número i no pas una foto de toreros nans de Cristina García Rodero?
“Vaig agafar la meva càmera de super-8 i me’n vaig anar a la cerimònia. Sense conèixer ningú, sense acreditació, sense res. No sé com, però vaig arribar a col·locar-me a la catifa vermella”