Premis a terminis, premis instantanis
Jennifer Lawrence va aconseguir el premi a tres anys d’encerts, i Anne Hathaway, l’estatueta per un vers màgic
Deveu haver llegit que amb el Goya de José Sacristán saldava un deute vell i incòmode. Els premis democràtics són molt així, el sentiment col·lectiu reacciona d’acord a patrons bàsics com el de culpa, l’admiració unànime, el què diran... Un encreuament més o menys lleuger de la teoria de l’home massa d’Ortega amb la banalitat del mal de Hannah Arendt, per posar-se perepunyetes. De vegades un vota el que creu que és just, d’altres, el que li agradaria que passés i fins i tot de vegades adreça el vot al que creu que beneficiarà la percepció dels altres i d’un mateix, tot i que el vot sigui secret. El mecanisme actua de vegades per sinceritat directa i, d’altres, per pal·liar un error. O tot sumat, com el que s’ha dit a l’inici. Així es pot interpretar enguany l’Oscar a la millor actriu protagonista, que va anar a parar a mans de Jennifer Lawrence pel paper d’una jove bipolar a El lado
bueno de las cosas, de David O. Russell. No és forassenyat concloure que en aquest premi ha pesat, a més de la creació del personatge de Tiffany, la de la sòlida Katniss Everdeen d’Els
jocs de la fam de Gary Ross, i, més encara, la candidatura a l’Oscar que va aconseguir per encarnar la sofrent Ree a Winter’s bone (2010), de Debra Granik.
El fet de l’Oscar diferit té molts precedents, alguns de tan evidents com el cas de Russell Crowe, que el va perdre en dues actuacions tan espectaculars com la d’El dilema (1999), de Michael Mann, i la d’Una ment
meravellosa (2001), de Ron Howard, i entre els dos, va guanyar per
Gladiator (2000), de Ridley Scott.
Lawrence va ensopegar a les escales quan pujava a recollir el premi, cosa que, ja per si mateixa, la convertia en imatge de la gala. Però va tenir la genialitat d’arrodonir-ho amb una reacció ràpida i sagaç: recuperada de l’ensopegada, va veure que la platea del teatre Dolby aplaudia dempeus: “Us heu aixecat perquè he caigut”.
Ni en el seu premi d’interpretació ni en cap altre no va aparèixer la sorpresa. Els vaticinis es van complir de manera rutinària. Per això no s’entén gaire el rostre contrit d’Enmanuelle Riva en saber que era una altra, la guanyadora. Tret que hagués sentit Michael Haneke que deia a Madrid que esperava guanyar els cinc Oscar a què optava Amor.
El cas d’Anne Hathaway, millor actriu de repartiment, és molt més peculiar. La llavor del premi la va sembrar Universal Studios amb la campanya de promoció de Los miserables, de Tom Holland, en què, des del primer anunci d’intriga, es podia veure Hathaway, com a Fantine, interpretant amb veu trencada la celebèrrima I dreamed a dream.
El mateix dia en què es va penjar l’anunci d’intriga a la xarxa ja es podien llegir a Twitter centenars, potser milers, de seguidors del musical reclamant, literalment, “Un Oscar per a Anne Hathaway. Ara”. En el seu cas, es pot dir sense por de la hipèrbole que quan va aparèixer en el vídeo promocional lluint el cap rapat i aquesta primesa extrema, bruta i famèlica com treta d’un camp
d’extermini nazi, i la seva veu es trencava en el vers “I had a dream my life would be / so different
from this hell I’m living” la sort per a l’Oscar a millor actriu de repartiment estava sentenciada. Potser és, per això, l’Oscar més ràpid de la història, tant per la pressa amb què va colpir aquesta imatge de l’espot a les xarxes socials, com perquè tot el registre interpretatiu de Hathaway es concentra en els quatre minuts i mig que dura la cançó. I no hi ha res a objectar.
Les creacions recents de Daniel Day-Lewis s’havien inclinat cap al món tremebund, éssers mancats d’empatia, emocionalment petris i amb tendència al turment interior, un registre que a força de dominar-lo se li ha convertit en rutinari. A Lincoln, de Steven Spielberg, demostra que, a més de causar espant, sap ser carismàtic i emocional, fins al punt de crear un Abraham Lincoln que resulta un model d’integritat mo- ral –el gran pater familias dels Estats Units–, mentre posa en marxa tots els subterfugis i immoralitats polítiques que se li acudeixen per tirar endavant la proposta abolicionista. Es va imposar en la categoria d’actor protagonista a dos colossos com Denzel Washington i Joaquin Phoenix, i els intèrprets en alça Hugh Jackman i Bradley Cooper.
Potser l’únic premi en què no hi havia favorit o almenys no un de clar, va ser el d’actor masculí de repartiment. Va guanyar Christoph Waltz, per Django desenca
denado, de Tarantino, amb què suma la segona estatueta, totes dues gràcies al director de Knoxville.
Waltz, que va derrotar –Déu n’hi do– Phillip Seymour Hoffman, Robert De Niro, Tommy Lee Jones i Alan Arkin, és en realitat el protagonista del western tarantinià, cosa que ha tornat a desencadenar suspicàcies sobre la manera en què els candidats s’ajusten a les categories a què opten.
Però són uns premis justos, els més justos, segurament: la majoria dels acadèmics són actors. Només faltaria que no sabessin com va la cosa.