A l’Oscar li agraden joves i fresques
Va desaprofitar l’oportunitat aquest Oscar de presumir de maduresa i reconèixer la tasca d’una actriu com Emmanuelle Riva, que als 85 anys –els mateixos que celebra l’acadèmia de Hollywood– s’endinsa a Amor en aquest tabú que és la decadència física, la vellesa, la malaltia i la mort. Tema gens glamurós, i menys, a càrrec de Haneke, amant de la crua realitat i de les veritats incòmodes, però que la va convertir en la nominada de més edat per un paper protagonista de la història de Hollywood. Tota una declaració d’intencions per part de l’acadèmia, acostumada a valorar en elles qualitats més
virtuals.
Va desaprofitar també el nostre estimat Oscar l’oportunitat de situar Naomi Watts –l’australiana es va quedar a les portes de rebre l’estatueta el 2004 per
21 gramos– al lloc que als 44 anys es mereix, especialment després de la sorprenent tasca a Lo impossible, de J.A. Bayona, interpretant una de les supervivents del tsunami asiàtic, prodigi d’empenta i resistència humana.
És veritat que Watts apareix la major part del temps enfangada, espellifada, amb les extremitats en carn viva o a punt de perdre l’últim alè rere una màscara d’oxigen poc higiènica. Però aquestes peripècies de caire lletgista les aprecia el gentil Oscar quan es tracta d’una jove que aspira a ser alguna cosa més que una cara bonica –com va ser el cas de Charlize Theron i l’oscaritzat paper a Monster–. Però Watts ja té una edat en la qual brilla a parts iguals per la saviesa i la bellesa, amb o sense aquest rotund Armani Privée que va lluir a la gala.
Una altra alternativa del tiet Oscar era la personalíssima Jessica Chastain, la més hollywoodiana de totes les opcions, una bellesa clàssica que ja va enlluernar el públic trepitjant descalça la gespa a L’arbre de la
vida, o encarnant una innocent
Hollywood va optar per una cara bonica i va deixar passar grans treballs: Naomi Watts i Emmanuelle Riva
i histriònica desclassada de
Criadas y señoras. A aquesta edició dels Oscar hi va anar pel paper de l’espia que va dirigir la captura de Bin Laden, la “motherfucker que va localitzar el lloc on s’està”, com diu en una escena, en un intent de cridar a l’ordre l’establishment
masculí de la CIA que tendeix a ignorar-la.
Però no, a l’Oscar tampoc no el va convèncer aquesta opció que fa tronar i ploure i es va decantar per la candidata més jove –sense incloure la petita Quvenzhané Wallis, que amb nou anys optava pel paper a Bestias del sur salva
je–. Perquè és clar que a l’Oscar li agraden joves i fresques, malparlades però amb les galtes ufanoses, amb més futur per endavant que passat a admirar. En resum, talents susceptibles de convertir-se en la nòvia d’Amèrica, com Jenniffer Lawrence. El seu paper a El lado bueno de las
cosas té tots els ingredients del bon suflé del cel·luloide: pateix un desequilibri mental (que dóna joc a la caracterització psicològica), està bojament enamorada (del guapo de la pel·li Bradley Cooper) i només viu per curar al seu amor l’obsessió que li causa la bipolaritat. I així viure feliços i menjar anissos. Per a això han passat 85 anys?