La lògica dels guardons

Els Oscar, els Goya, els Gaudí, els César... són premis que responen a la lògica d’una indústria, i que ofereixen poc marge per a la sorpresa. És el contrari dels festivals, on un grup reduït de professionals, mogut pels gustos i fòbies, decideixen un equilibri de forces no sempre democràtic (moltes vegades entre dos favorits s’acaba premiant un tercer més mal situat), i que, per tant, acaben sent molt més difícils d’endevinar.

No obstant això, fins i tot en els premis més lògics sempre es cola alguna sorpresa que confirma la regla. Són casos de match point, categories on la votació ha estat molt igualada, i en les quals un acaba sortint guanyador per escassos vots. Com que només el notari coneix el recompte fet, només ell sabrà la diferència real entre el primer i el segon lloc. En aquesta edició, la sorpresa ha estat que la pel·lícula que anava de tapada,

La vida de Pi, s’ha endut uns bons premis menors (fotografia, efectes visuals, música) i la grossa a la millor direcció, un total de quatre, més que la gran guanyadora, Argo, que malgrat la grossa a la millor pel·lícula, només ha pogut sumar-ne dos més (guió i muntatge). La castigada ha estat, una vegada més, la de Spielberg,

Lincoln, que s’ha hagut de conformar amb les estatuetes al gran Daniel Day-Lewis i a l’impecable disseny de producció; seria interessant traçar un paral·lelisme entre el que li passa a Spielberg a Hollywood i el que li passa a Almodóvar amb l’Acadèmia.

Però que els Oscar siguin lògics no significa que siguin justos, ni que s’adaptin als nostres gustos. És lògic per a la indústria americana que la millor actriu sigui l’esplèndida Jennifer Lawrence a El lado bueno de las cosas (una pel·lícula molt vista i més ben promocionada), però em sembla innegable que la millor de l’any era Emmanuelle Riva per Amor, sens dubte, una interpretació per posar-la en un pedestal. Com sembla injust que Quentin Tarantino i Ben Affleck no figuressin entre els candidats a millor director (tot i que, per compensar-ho, un hagi guanyat l’Oscar al guió i

l’altre a la pel·lícula), o que Blancaneu no passés el tall de la millor pel·lícula de llengua no anglesa quan la pit

jor The artist va acaparar tantes estatuetes.

En tot cas, el que s’agraeix als Oscar és no només la lògica sinó, sobretot, la coherència. I aquí, cal destacar els llaços que uneixen el Govern amb la indústria. Mentre que a Espanya seguim embrancats en baralles d’estar per casa, als Estats Units és Michelle Obama qui lliura l’Oscar. Era l’any Spielberg; l’any en què el primer president afroamericà ha estat reelegit; l’any en què Tarantino ha ofert una particular visió del Ku Klux Klan i l’esclavitud, i l’any en què la CIA ha tingut a veu

re tant amb Argo com amb La noche más oscura. L’any en què Michelle Obama podia tancar el cercle donant

l’estatueta a Lincoln però també a Argo oa La noche

más oscura. Quina enveja un país com els Estats Units, on el Govern sap que el cinema és una de les indústries més poderoses, i el cinema sap que el Govern els protegeix: és una qüestió d’Estat, i la raó perquè ningú no tussi a Hollywood, i el cinema continuï recaptant milions a tot el món.

Mentre a Espanya seguim embrancats en baralles d’estar per casa, als Estats Units és Michelle Obama qui lliura l’Oscar