De Broadway a la Casa Blanca
Els Oscar d’aquest any van circular en constant trànsit entre moments bons i moments avorrits, amb alguns instants excel·lents. Potser el taló d’Aquil·les va ser haver començat per l’excel·lència, tocar sostre en els primers minuts i, esclar, abaixar el llistó en les dues hores i escaig següents. L’excel·lència la va marcar Seth MacFarlane, que s’hi estrenava com a presentador, quan va entrar en un diàleg hilarant amb el capità Kirk de l’Enterprise, que des d’una pantalla gegant el recriminava, el guiava, l’aconsellava i ho controlava tot com un Gran Germà de la festa daurada. Bé, molt bé, l’octogenari i entranyable William Shatner. No cal dir que l’experiència va quedar des d’aquell moment desterrada i substituïda pels cadells del neo-Hollywood, excepte les inevitables presències dels fixos, com Jack Nicholson, que no se’n perd ni una, però la grossa no la va llegir ell sinó, via satèl·lit des de Washington, Michelle Obama.
I també al principi vam veure la millor seqüència de la nit: la paròdia, en format teleñeco, d’El vuelo, de Zemeckis, amb una relectura sagnant dels excessos etílics i de cocaïnòman del protagonista. Però la glòria ben aviat va deixar pas als llocs comuns. No obstant això, aquesta edició ens tenia reservada una petita sorpresa: el retorn, en gran, del vessant musical dels lliuraments dels Oscar, molt arrelat abans i que en els últims temps havia remès. En aquesta ocasió, el nivell va ser alt. Va cantar MacFarlane. Va cantar Norah Jones el tema nominat de Ted. En l’homenatge als cinquanta anys de James Bond, la insigne Shirley Bassey va cantar Goldfinger, amb una veu encara molt potent. Més potent, llàstima, que la d’Adele, que va cantar la nominada
Skyfall. I també va cantar, després de molts anys sense pujar als escenaris, Barbra Streisand, en una intervenció molt ben calçada: enllaçant l’últim nom del recordatori de persones desaparegudes, Marvin Hamlisch, autor de The way we
were, amb la seva sortida (“d’entre els morts”, exactament) per desgranar aquesta cançó tan fonamental per a ella. Més encara: John Travolta va retre homenatge als musicals d’èxit de l’última dècada, i en aquest moment van aparèixer, interpretant els seus números, Catherine Zeta-Jones amb Chicago, Jennifer Hudson amb Dreamgirls i tots els intèrprets
de Los miserables recreant la pel·lícula. En fi, molta, moltíssima música aquest any, i de qualitat. Poca cosa més cal destacar d’aquesta cerimònia, força més animada que la de l’any passat, tot i que potser amb una posada en escena pitjor: el realitzador va tenir pocs reflexos a l’hora d’enfocar l’essencial: per exemple, ¿Meryl Streep va obrir el sobre i va llegir el targetó o simplement va pronunciar Daniel Day-Lewis perquè estava cantat? No ho vam veure. El que sí que van poder veure els que estaven ben atents va ser el pla que va enllaçar el Goldfinger de Bassey amb un Tarantino entusiasta al pati de butaques: ¿està cridant el destí al creador de Django desencadenado per dirigir el proper 007? Seria una passada.