“Va ser un petit cràpula profundament noble”
Emmanuel Carrère, autor de ‘Limónov’
Carrère, com el seu personatge Limónov, té alguna cosa de Lou Reed, encara que no subscrigui el lema preferit del músic: “No es fiï vostè de ningú, ni de la bona gent, ni de Déu ni dels polítics”. Emmanuel Carrère (París, 1957) ha guanyat el premi Renaudot, el de la Llengua Francesa i el Prix des Prix 2011 amb la biografia novel·lada d’un dissident soviètic poc ortodox: Limónov (Anagrama).
Un ésser estimat i odiat amb una vida de pel·lícula: va ser escriptor bohemi al seu país, exiliat marginat a Nova York, habitual a les festes culturals més cool. Extrem, inadequat, brutal, Limónov va donar suport a la causa sèrbia i va tornar a Rússia per fundar un partit nacional bolxevic que va ser prohibit. Va passar per la presó i la mística i hauria estat capaç d’una revolució armada en qualsevol moment.
El van anomenar Limónov –pseudònim d’Eduard Savienko– per l’humor àcid i bel·licós (“llimona i bomba de mà”) i el llibre –després de quatre anys d’investigació– resulta la dissecció d’un home que sobreviu fent malabars entre la il·legalitat i la noblesa.
Abans de coneixe’l, a vostè el fascinava Limónov. Un cop acabat el llibre, el decep?
La meva fascinació per ell sempre va estar mitigada: de vegades el trobava apassionant i de vegades avorrible. Així s’ha mantingut fins al final.
Limónov té gairebé 70 anys. Què se n’ha fet, de qui sempre va voler ser un heroi sense aconseguir-ho?
Això és el que m’atreu d’ell: no es va apartar ni un segon del seu somni infantil de ser un heroi. Mai no va cedir, ha pagat un preu molt alt per haver-s’hi obstinat. Avui continua sent pobre i espartà, mai no s’ha aburgesat malgrat tenir possibilitats, i mentre tots hem abandonat el nostre ideal infantil ell continua sent-li fidel.
Passa amb el seu llibre com amb els d’Echenoz: la línia entre ficció i realitat permet colar-nos en la vida de l’autor. Què va canviar en vostè?
Vaig reflexionar sobre la meva pròpia vida, em vaig preguntar què és, de debò, una vida plena, i vaig concloure que m’agradava més la meva que la seva. Però sento molt i molt respecte pel seu valor.
En quina època va ser més feliç Limónov: poeta maleït a Rússia, rodamón a Nova York, majordom de multimilionari...?
Potser la seva època de París, perquè allà es va salvar d’acabar com un veritable clochard. Però tan bon punt va notar que s’aburgesava ja es va avorrir... I
LIMÓNOV A 70 ANYS “Continua sent pobre i espartà i mai no s’ha aburgesat”
TOTS MENYS EL GONCOURT “Van dir que no em donaven el Goncourt per escriure d’un delinqüent”
quan va creure, en fundar el partit nacional bolxevic, que aconseguiria una revolució mundial. Exaltació!
L’èxit del seu llibre el deu haver sentit com a seu.
El vaig fer feliç, em deia, “perquè alguns ja em donaven per mort. Tu m’has ressuscitat!”. I jo pensava: però tu tens més mèrit perquè vas créixer a la jungla i jo sóc un burgès.
Per què creu que no li han concedit el Goncourt?
Van dir: “Carrère és molt bo com a escriptor, però Limónov és gairebé un criminal de guerra, un delinqüent”. Així es van justificar.
Reprodueix el discurs de Putin: “No podem dir a tot un poble que la ideologia per la qual han lluitat les seves famílies durant anys era una merda!” Què li hem de reconèixer al comunisme?
No sé si el comunisme va aportar algun valor meridianament positiu a la societat russa, però va ser la mesura de totes les coses. Ha estat la contrapartida a la resta de coses –mercat, democràcia– i ha servit per redefinir-ho.
La lucidesa de Limónov es deu a haver habitat en primera persona mons diferents: luxe i misèria?
Jo no diria que era model de lucidesa, sinó de tossuderia. Tenia un concepte confús de l’existència, però li va servir molt viure mons oposats i no com a turista, precisament.
Per molts fou gairebé un criminal. Què era capaç de commoure’l?
Va mantenir sempre intacte un sentiment infantil. Era un nen jugant al món i continua sent-ho. Un petit cràpula profundament noble.
Carismàtic i atractiu, sempre s’enamorava de dones –i en cita vostè moltes– amb destins tràgiques.
Tenia un costat cavalleresc i, lluny d’utilitzar-les, se n’ocupava. Busca dones bipolars, amb transtorns límits, les protegeix. Després elles el deixen.
Al món contemporani li falten més personatges subversius?
Si, esclar, però de cap manera no voldria Limónov al poder!
Brodski o Soljenitsin?
Soljenitsin, sens dubte. Ha estat un personatge immens i el seu Arxipèlag
Gulag va ser el que de debò va fer caure la Unió Soviètica.
La seva mare, historiadora i autora d’El final del imperio soviético.
Aquest llibre li ha agradat perquè en un d’anterior, en què vaig tractar temes familiars molt íntims, es va refredar la nostra relació. Jo l’admiro.
L’incomoda que li preguntin més per Limónov que per vostè?
Ho porto bé, no esperava gens l’èxit d’aquest llibre. Uns no veien bé que fes un llibre sobre un home mig feixista i d’altres el sentien com “de la seva propietat”. Era intocable.