Una crossa per a Messi
Leo Messi és el millor futbolista del món i pot arribar a semblar totpoderós. Però no ho és. Acostumats a la seva capacitat de desequilibrar i ser decisiu gairebé en qualsevol circumstància, es pot caure en la temptació de pensar que la Pulga podria guanyar sol. Però no sempre és així. I és en aquestes ocasions quan l’argentí necessita algun matís tàctic, una crossa, que li aplani el camí.
Digui el que digui Jordi Roura i malgrat els quinze partits de Lliga que ha encadenat marcant com a mínim un gol, Messi no ha estat fi els últims partits i fins i tot se l’ha vist frustrat per la pròpia impotència. Acostuma a passar les primeres setmanes de l’any que l’argentí està menys explosiu de l’habitual, li falta una velocitat, cosa que li impedeix desequilibrar en els u contra u o en els u contra molts que, en condicions normals, resol amb èxit. Adonar-se d’aquest aspecte no implica posar en dubte el rendiment de Leo, sinó constatar que, per més extraordinari que sigui un futbolista, no pot mantenir-se nou mesos llargs en l’estat àlgid de forma.
Arribats en aquest punt, més que centrar-se en Undiano Mallenco i deixar-l’hi botant a Mourinho, Roura i companyia s’haurien de concentrar en aquestes variants que aconseguei- xin que no tots els camins passin per Messi. Algunes d’aquestes solucions es van apreciar dissabte davant el Sevilla. El Barça es va mostrar pla i previsible al primer temps, sense amplitud ni profunditat per part dels extrems –Alexis i Villa– i sense possi- bilitat per als laterals d’arribar a l’atac perquè les bandes estaven ocupades. Després del descans tot va canviar. Tello va començar a amenaçar per l’esquerra amb l’atreviment en l’u contra u i va generar amplitud, mentre a l’altra banda es va activar un mecanisme clàssic al Barça: Alves arribava a la posició d’extrem i Villa basculava cap a l’eix de l’atac per arrossegar els centrals, arribar a la zona de rematada i donar oxigen a Messi entre línies.
En condicions normals, Leo es troba més còmode sense davanter centre per davant. No té cap química amb nous estàtics –com Ibra–, ja que prefereix disposar de camp lliure cap a la porteria rival. Però quan no té el punt d’espurna per desequilibrar o quan l’entramat defensiu rival és prou eficaç per engabiar-lo entre els centrals i els pivots defensius –com va passar a Milà– aleshores sí que necessita l’ajuda d’un 9 mòbil com ho va ser Alexis en diverses ocasions la temporada passada, o Villa dissabte. I el millor és que ni Alves va jugar com a extrem estàtic –on està comprovat que no sorprèn– ni Villa es va fixar al centre, sinó que tots dos es van moure, van aparèixer i van trencar amb una rutina previsible per al rival.
Sens dubte, tot això no implica esborrar de cop el que fins ara havia funcionat, sinó recórrer a les solucions que té el Barça sense que calgui caure en l’avorrit debat del pla B cada cop que l’equip s’encalla. Dit d’una altra manera: ni Tello ni Villa, fins dissabte molt secundaris, són ara la panacea, ni Cesc ha de caure en l’oblit de la banqueta. Es tracta d’optimitzar els recursos perquè el rival no et vegi venir de lluny, sobretot quan el pròxim és el Reial Madrid.
Malgrat la superioritat futbolística del Barça, fa temps que Mourinho va aconseguir desxifrar i neutralitzar el mal que li causaven Messi i el joc interior barcelonista avançant la defensa i superpoblant la zona ampla. El Barça no va saber llegir-ho a l’anada i va desaprofitar una gran ocasió de sentenciar l’eliminatòria. Així que aquesta nit seria bo canviar-li la partitura al portuguès, que espera novament l’equip de gala culer, i agredir-lo amb dos davanters –un d’obert i un altre de més centrat– perquè la rereguarda blanca estigui ocupada i Leo pugui tornar a ser decisiu.