Desfeta d’un Barça impotent
Els blaugrana diuen adéu a la Copa en caure davant el Madrid al Camp Nou
Després d’un començament fulgurant i esperançador va arribar una continuació fosca i desesperant, un joc sense urpes, gens agressiu, desconegut, en una paraula. Impotent, en definitiva. Un Barça que va voler guanyar el partit però ho va fer sense armes, buit d’idees en atac i totalment nul en defensa. En va tenir prou el Madrid amb tornar a aplicar la seva estratègia i el seu futbol directe, el que més li agrada: contraatacar i matar. Li va sortir tot bé. Va acabar golejant el Barça i demostrant que Mourinho li ha pres la mida al joc blaugrana. El tècnic portuguès va tornar a sortir de la banqueta i va celebrar els gols de Cristiano i especialment el tercer de Varane amb el qual es va abraçar i fins i tot va ballar. La derrota deixa el Barça immers en un túnel de dubtes, en què apareixeran les preguntes sobre si l’estat físic dels jugadors símbols (Messi, Iniesta i Xavi) és el millor o si el diagnòstic és més greu. De moment, el títol de la Copa no serà blaugrana. Pot ser que no es perdés ahir, sinó en el partit del Bernabeu, on no va tenir l’esperit killer que li sobra al seu rival.
Va aparèixer el Barça al començament del clàssic amb potència, ben disposat, fins i tot semblava inspirat, i va crear dues ocasions en tot just un minut i mig: primer un xut d’Iniesta i després un parell d’incursions de Pedro i la pilota que va arribar a Messi, que va xutar amb la dreta fregant un dels pals. Mai no se sabrà si el que pretenia l’equip blaugrana amb aquesta sortida de cavall de curses era ficar la por al cos al Ma-
INEFICAÇ Buit d’idees, sense armes en atac i nul en defensa, el Barça va ser una presa fàcil per als blancs L’OCASIÓ Amb 0-1, l’àrbitre Undiano Mallenco va passar per alt un clar penal d’Alonso a Pedro
drid, si el que va passar després va ser producte d’un excés de confiança, o potser el repertori ofensiu blaugrana es va esgotar en aquest inici. La qüestió és que el Madrid no es va espantar. Al contrari, es va centrar i va voler guanyar el partit com millor ho sap fer. Pilota llarga, Cristiano que corre, enganya, bicicleta per aquí, bicicleta per allà, a Piqué no li queda cap altra opció que posar el peu, i Undiano Mallenco xiula penal sense dubtar. El portuguès es va encarregar de transformar el 0-1 enganyant Pinto.
No havia passat ni un quart d’hora de joc i el Madrid tenia el partit on volia. Si es va plantar al Camp Nou sabent que necessitava gols per arribar a la final de la Copa del Rei, ara era el Barça el que estava obligat no només a marcar sinó a guanyar el partit. A partir d’aquell moment el Madrid es va prendre el duel amb més calma que el Barcelona. L’equip de Mourinho sabia el que havia de fer. El Barça, en canvi, no sabia com redreçar el partit. No pressionava a dalt, ni tampoc recuperava pilotes ni tenia profunditat. El Madrid jugava còmode i, en canvi, el Barça estava més incòmode que mai al seu terreny de joc, amb la gespa tal com li agrada i amb els seus millors homes al camp.
Potser el partit hauria estat un altre si l’àrbitre hagués xiulat un clar penal d’Alonso sobre Pedro, però el col·legiat no va voler assabentar-se’n. Tanmateix, aquesta no és una excusa que satisfaci els blaugrana, ni els aficionats barcelonistes que ahir van intentar animar l’equip, tot i que els seus homes sembla que necessiten un altre tipus d’ànim, com tampoc no van estar encertats els aficionats que van cridar “assassí” a Pepe.
Amb el mateix equip que va
perdre a Milà, amb l’únic canvi de Pinto per Valdés, el Barça no va variar gaire la posada en escena. Va tornar a ser un equip previsible, però amb toc lent, sense poder construir parets desestabilitzadores i sense que els seus homes de pes desequilibressin una defensa fèrria, sòlida i ben col·locada.
Sense gràcia, ni per defensar ni per atacar, el Barça va ser presa fàcil del Madrid, que als 57 minuts va tornar a sorprendre el Barça per l’esquena en una pilotada de Khedira en rebutjar una passada de Messi que va trobar Di María desafiant Puyol en velocitat. El capità va aguantar l’esprint, però quan va frenar va relliscar i la pilota, que va arribar a Cristiano, va acabar al fons de la xarxa d’un Pinto abatut.
En aquest moment el Barça va abaixar el cap. Ni l’entrada de Villa, ni la de Tello no van millorar el Barça. Ja era massa tard. No era la nit de l’equip blaugrana. No estava inspirat i no està fi. El Madrid, que no volia perdonar ni una oportunitat, va trobar el 0-3 a la sortida d’un córner; i només Alba, a les acaballes del partit, quan ja el Camp Nou s’havia buidat, decebut, va aprofitar una magnífica passada d’Iniesta per retallar diferències. El clàssic se’l va endur el Madrid perquè el Barça va acabar sent més permissiu que el mateix àrbitre. La derrota fa mal, però l’equip s’ha d’aixecar. D’aquí a dos dimarts tornarà a tenir una oportunitat de recuperar el seu crèdit davant el Milan, però per això cal que l’equip tècnic i els mateixos jugadors repassin els apunts, sobretot els defensius.