Itàlia s’acosta al col·lapse; aires de gran pacte
Bersani i Berlusconi llancen missatges en favor de la governabilitat
Les maniobres tàctiques tan pròpies de la política italiana es van activar ahir, superat el primer impacte del complex resultat electoral. Ni Bersani ni Berlus- coni ho van voler formular de forma explícita, però el desig compartit d’evitar una nova convocatòria electoral anima les expectatives d’una versió a la italia- na de la grosse Koalition alemanya. Bersani va començar a festejar ahir Beppe Grillo, personatge clau al nou escenari polític.
Ningú no ho vol dir obertament, però la temptació hi és. El governissimo seria la versió italiana de la grosse koalition alemanya, una aliança conjuntural, d’emergència, entre els principals partits, de centredreta i centreesquerra, per superar el bloqueig i la ingovernabilitat.
Després de la convulsió de dilluns, que va veure materialitzarse el temut tsunami del vot de protesta –més de 160 parlamentaris per al Moviment 5 Estrelles (M5E), del còmic Beppe Grillo–, ahir va arribar l’hora de les valoracions i de les primeres ma- niobres tàctiques. Política italiana en estat pur. Un monumental embolic. Un joc d’insinuacions i temptatives, de marxes cap endavant i de retirades. L’art de la política.
De bon matí, Silvio Berlusconi es mostrava flexible, disposat a discutir qualsevol alternativa per
L’ART DE LA POLÍTICA Comença el joc d’insinuacions i maniobres de cara a formar govern MENYSPREU ALS MERCATS ‘Il Cavaliere’ afirma que no cal preocupar-se per la prima de risc
garantir la governabilitat. “Hem de prendre temps per reflexionar”, va dir il Cavaliere, a la pregunta sobre un eventual compromís amb el Partit Demòcrata (PD). L’únic que va excloure va ser un pacte amb Mario Monti. No li perdona que es presentés a les eleccions i competís pels votants moderats. Berlusconi es va declarar contrari a tornar tot seguit a les urnes per desfer el nus (“No crec que sigui útil en aquesta situació”). I després va afegir una de les seves frivolitats, que no cal preocupar-se per la prima de risc, perquè “els mercats van pel seu compte, són independents i també una mica bojos”.
Berlusconi i el centredreta van assaborir ahir no només haver aguantat molt bé el tipus en els comicis, sinó que les urnes hagin humiliat personatges que detesten, com Gianfranco Fini, el president sortint de la Cambra de Diputats, i els exjutges Antonio Di
Pietro i Antonio Ingroia. Tots tres es queden sense escons.
El governissimo és només una de les hipòtesis de treball. De fet, el govern tècnic de Mario Monti ja ha tingut aquestes característiques. Precisament perquè se surt ara d’aquesta experiència seria més ardu repetir-la un altre cop, i més quan Monti s’ha cremat amb la seva pirueta electoral. El que sembla obvi és que ni al centredreta ni al centreesquerra no els interessa repetir aviat les eleccions. Correrien el risc que els gri- llini veiessin créixer encara més la seva força.
El líder del PD, Pier Luigi Bersani, va comparèixer davant la premsa amb un posat seriós, a les cinc de la tarda –una hora molt torera– i va haver de donar passis a la premsa nacional i internacional, inclosa una periodista asiàtica que es va esforçar amb el seu italià i només va trobar una resposta aspra: “No sé si l’entenc”, li va etzibar un Bersani que no estava per a dolçors diplomàtiques. Bersani exhibia l’amargor de qui és conscient d’haver malgastat potser l’oportunitat po- lítica de la seva vida. Les seves primeres paraules van ser diàfanes: “És clar que qui no aconsegueix garantir la governabilitat del seu país no pot dir que ha guanyat. No hem guanyat malgrat haver arribat els primers, i aquesta és la nostra desil·lusió”.
De les seves paraules es va desprendre un rebuig de col·laborar amb Berlusconi. És lògic que no vulgui ni insinuar aquesta píndola amarga als seus seguidors. Però sí que va tirar la canya a l’M5E. Hi va apel·lar directament i va utilitzar una de les seves consignes, la d’“enviar tots (els polí- tics) a casa”. “Ara també hi són ells, o se’n van també ells a casa o han de dir què volen fer per aquest país, que és el seu país i el dels seus fills”.
Bersani va reivindicar per a la seva coalició, amb majoria absoluta a la Cambra de Representants i majoria relativa molt insuficient al Senat, el dret a ser el primer a intentar formar un govern. Va posar èmfasi en el fet que ha de tenir un programa de canvi profund, perquè ho demana el país, un programa que inclogui refor-
COM FAN A SICÍLIA El Nobel Dario Fo veu possible que els ‘grillini’ donin suport al centreesquerra
mes institucionals, normes rígides per reinstaurar la moralitat en la vida pública, un esforç molt intens per combatre l’atur juvenil i per protegir les capes més febles de la societat italiana.
Ahir a la nit, el premi Nobel de Literatura Dario Fo, amic de Grillo –que el proposa com a futur president de la República–, va aventurar que un acord entre l’M5E i Bersani podria ser possible, seguint el model que s’aplica a Sicília. El mateix Grillo, des de Gènova, va excloure qualsevol coalició, però es va declarar obert a una actitud constructiva dels seus parlamentaris per votar, llei per llei, tot allò que s’ajusti al seu programa.
Entre les anàlisis que feia ahir la premsa italiana, destacava el comentari a portada del Corriere della Sera: “Ha guanyat una Itàlia
euroescèptica, almenys pel que fa a la política de rigor econòmic”, escrivia Massimo Franco, un dels analistes més prestigiosos del periodisme italià.
El rotatiu torinès La Stampa –propietat de Fiat– utilitzava arguments semblants en primera pàgina. Un article del seu director, Mario Calabresi, vessava reflexions semblants i atribuïa l’allau de vots per a Grillo a una “doble rebel·lió” de l’electorat, contra la casta (la classe política) i contra la política d’austeritat. A Bersani –una criatura del vell sistema de partits– li serà molt difícil ser acceptat pels grillini i alhora portar una política que no corri el risc d’aïllar Itàlia del corrent que està marcant Europa.