El viatge al flamenc d’Ildefonso Falcones
Una negra i una gitana teixeixen ‘La reina descalça’, nou llibre del supervendes barceloní
Torna ildefonso Falcones. I amb poder. Que es vagin apartant tots els candidats a supervendes de l’any. El barceloní, que va saltar a la fama fa set anys amb el seu debut literari, L’església del mar –fenomen només comparable amb el de Carlos Ruiz Zafón o, recentment, amb les 50 ombres d’en
Grey–, i que va publicar fa quatre anys La mà de Fàtima, manté el ritme de treball i demostra així que aquella primera obra no va ser flor d’un dia i que, després de la barbaritat de set milions d’exemplars venuts a 43 països –sumant les dues primeres obres–, batega la feina constant d’un corredor de fons, que curiosament continua exercint l’advocacia. Ara, amb La reina descalça (Rosa dels Vents/Grijalbo), al carrer des de fa cinc dies, recrea la Sevilla i el Madrid de mitjan segle XVIII i, en concret, el naixement del flamenc.
Dues dones són les protagonistes de la nova novel·la, per primera vegada en l’univers falconià. D’una banda, la voluptuosa Caridad, una esclava negra que l’amo s’emporta de Cuba però que, en morir aquest durant la travessia, recupera la llibertat, per anar a parar al barri de Triana, on l’acollirà una família gitana. La jove Milagros Carmona, l’altre personatge clau, és una bellesa adolescent amb grans dots per al ball i el cant, que es convertirà en la inseparable amiga.
Per atzar de la història, totes dues acabaran a Madrid, ciutat bulliciosa plena de còmics i artistes, on, després de múltiples penúries, coneixeran els teatres més selectes, ja que l’amistat, convertida en mestissatge creatiu, il·luminarà un nou art.
“Els esclaus es van endur amb ells la música, l’única manera que tenien d’exterioritzar els sentiments”, puntualitzava ahir Falcones, en un recorregut pels escenaris madrilenys de la seva obra, que no té res a envejar a les rutes
‘L’ESGLÉSIA DEL MAR’ Quan es va estrenar com a escriptor va vendre set milions de llibres a 43 països
ORIGEN DEL FLAMENC El novel·lista indaga en la fusió de la música dels gitanos amb la tradicional espanyola
TONADA DOLOROSA “Té a veure amb un sentiment d’injustícia, no de llibertat”
barcelonines de L’església del
mar.
Les dues protagonistes poden donar lloc fins i tot a una lectura feminista de la novel·la, en temps en què amb la simple acusació d’un home en el sentit que una dona es prostituïa n’hi havia prou per portar-la a la presó.
El llibre aborda el naixement del flamenc, a través dels personatges de les noies. “Els experts parlen de preflamenc –comenta l’autor–. Va néixer de la fusió de la música dels gitanos amb la tradicional espanyola, la dels moriscos i la dels negres. Era un cant molt profund que s’iniciava amb el lament del galiot. És una música molt dolorosa que té una relació directa amb un sentiment profund d’injustícia, no de llibertat”. Un altre tema abordat és la
gran batuda, és a dir, l’intent d’extermini de la raça gitana que va dur a terme el rei Ferran VI, l’any 1749: “Va ordenar la detenció de tots els gitanos d’Espanya –recorda l’autor–. Els homes i els nens que tenien més de set anys van ser enviats a treballar a les drassanes, i les dones i els petits a la presó. Era una detenció per a tota la vida, a fi que no es reproduïssin més. Però es van equivocar: només van aconseguir detenir els gitanos censats, assimilats, que vivien a les zones disposades per a ells. Però no van atrapar el gitano de veritat, el transhumant. En morir Ferran VI, van sortir de la presó, delmats, però, a diferència d’altres ètnies, jueus o moriscos, que van desaparèixer, com més s’estrenyia els gitanos, més ànsia de llibertat tenien. Amb els gitanos no ho van aconseguir”. També es veu com tenien la protecció de la noblesa, que els contractava per a les seves festes.
Els escenaris són la Sevilla pont amb Amèrica, i allà la Triana salvatge que va veure néixer el flamenc i, sobretot, el Madrid dels Borbons acabats d’instaurar, amb els nous gustos il·lustrats, les reials acadèmies i les rivalitats –avui diríem futbolístiques– entre els diferents corrals i autors teatrals. Els personatges es mouen, per exemple, per una plaça Mayor amb edificis de dos pisos més alts que els actuals, per cementiris pudents on es buidaven tots els cadàvers cada dos anys, per uns intensos mercats, una borsa incipient, presons sinistres –el palau de Santa Cruz, seu avui del Ministeri d’Exteriors–...
El secundari de luxe és Melchor, un patriarca gitano que voreja la cinquantena, i avi de Milagros, que ha complert una condemna a la galera i que es dedica al contraban de tabac, amb l’ajuda de l’Església catòlica, “que va ser el traficant més important de l’època, segons reconeixen tots els historiadors, i també n’eren molt bons consumidors, ja que el Papa va haver de prohibir explícitament que els capellans ensumessin tabac mentre deien missa”.
Falcones no nega clarobscurs al seu retrat dels gitanos: “És un poble molt etnocèntric, que menysprea el món aliè i canta, per exemple, allò d’‘Els gitanos són de bronze /, els paios de llauna’”. Melchor els simbolitza: “Viu l’instant, i això és ser gitano. Ser lliure per viure l’avui”.
La reina descalça conté les dosis habituals de violència, sexe, aventures, injustícia, amor, viatges i escenaris evocadors. En fi, que ha tornat Falcones.