Roma, seu vacant
Hi ha un buit de poder a Roma que no es veia des de l’episodi dels lansquenets. El saqueig del 1527. Els mercenaris alemanys de Carles V, indisciplinats per la falta de diners per pagar els sous de l’exèrcit imperial –ja havia començat el problema del deute espanyol–, van regirar la ciutat, matant i robant, i el papa Climent VII va haver de refugiar-se al castell de Sant’Angelo, fugint per un corredor secret de la muralla vaticana. Cinc segles més tard, el buit de poder és pacífic, mediàtic i postmodern.
No hi ha govern, ni majoria clara al Parlament per poder formar-lo; el Papa abandona demà el Vaticà i se’n va en helicòpter a Castel Gandolfo, i el president de la República està a punt de concloure el seu mandat de set anys sense que es tingui la més remota idea sobre qui serà el seu successor. Roma, seu vacant.
Hi hauran tres conclaves mentre s’espera l’arribada de la primavera. El primer va començar dilluns a la nit i la seva fumata és la més negra i espessa que es recorda en molts anys. “Vot xoc: no hi ha majoria”, titulava ahir, a tota plana, el Corriere della Sera, el més prestigiós i llegit dels diaris italians. “La política italiana ha estat oberta com si fos una llauna de sardines”, escrivia Filippo Ceccarelli a La Repubblica. “Berlusconi és com un d’aquests meteorits que arriben quan algú diu: ‘Tranquils que el perill ja ha passat’”, apuntava una enginyosa columna d’Il Foglio, el més brillant dels diaris berlusconians. La primera sessió del nou Parlament és prevista per al dia 15 de març. No hi ha majoria clara per a un govern estable i, tanmateix, sembla que no s’escamparà el pànic. Els italians, capaços de provocar els més grans embolics, sempre saben trobar sortida a les situacions complexes, sense l’alè tràgic dels espanyols. Els italians s’assemblen als gats: sempre cauen drets. Ci penso io és una de les seves expressions més populars, emprada en les circumstàncies més diversos. “Dei- xa-m’ho, ja me n’ocupo jo”.
El segon conclave, el de la Capella Sixtina, és probable que comenci el dilluns 11 de març, segons les últimes informacions oficioses del Vaticà. Benet XVI ja ha firmat el motu propi amb les últimes disposicions per a la sessió electiva, amb normes molt precises per assegurar el secret de la deliberació. L’era de la transparència –tret democràtic i alhora histèrica patologia de la nova fa- se capitalista– davant una institució mil·lenària que utilitza la paraula misteri per designar l’espai sagrat. Ha començat sota el cel de Roma una inèdita lluita entre la mediàtica, que tot ho vol perforar i fer transparent, i l’Església catòlica, primera gran estructura global de la història de la humanitat, en la qual encara són visibles les petjades de l’imperi romà. Apassionant.
El tercer conclave tindrà lloc a l’abril. Quan es produeixi l’elecció del nou president de la República italiana ja hi haurà govern i la mediàtica haurà examinat, del dret i del revés, les credencials del nou Papa. És més, és molt probable que el primer conclave es resolgui, ni que sigui de manera provisional, per poder abordar de manera satisfactòria el tercer.
La formació del nou govern
italià i l’elecció del president de la República formen a partir d’ara una unitat dialèctica. I en aquest joc, les millors cartes les té des de dilluns a la nit Silvio Berlusconi, el meteorit que torna, quan tots el donaven per dissipat en un harem de l’illa de Sardenya; el mort que continua viu, malgrat el seu singular aspecte físic, tant refet que sembla un home de cartró.
Berlusconi va fer ahir dues coses importants: va reconèixer Pier Luigi Bersani com a guanya- dor de les eleccions –alguns dirigents del centre dreta s’inclinaven dilluns a la nit per la impugnar del resultat– i va deixar oberta la porta a una mena de compromís entre els dos principals partits –el Partit Demòcrata i el Poble de la Llibertat, el partit en si mateix i el partit de la televisió– per evitar un col·lapse polític d’Itàlia que només podria arreglar-se amb noves eleccions a curt termini. Un col·lapse general del país podria convertir el moviment de protesta ciutadana que encapçala el còmic Beppe Grillo en amo i senyor de les dues cambres legislatives. S’hauria complert la profecia de Jepet Grill; el seu crit de guerra davant la política professional: “Rendiuvos, que us tenim encerclat!”. Berlusconi, que té molts comportaments fora del normal, no està boig. L’empresari milanès deu estar pensant en aquests moments quin serà el seu candidat a la presidència de la República. I ahir va aconseguir un altre triomf. Amb el seu suport, la Lliga Nord va conquerir la presidència de la Llombardia, la principal regió del nord d’Itàlia. La Lega presideix ara el Gran Nord: Piemont-Llombardia-Vèneto. No és poca cosa. La Lega parla, cada cop més, de Catalunya.
Hi pot haver un govern en minoria encapçalat per Bersani que intenti l’aventura de sobreviure en el Senat; o la situació pot tombar cap a la formació d’un gover
nissimo, un govern de gran coalició presidit per un tècnic independent que no seria Mario Monti. Un govern amb tres objectius: elegir el nou president de la República, facilitar que els alemanys votin tranquil·lament el proper mes de setembre, i reformar la llei electoral, la llei Porce
llum (una veritable porcatta segons el seu ponent l’any 2004), que ha enfangat el camp.
Roma se’n sortirà, d’aquesta, i el gat italià mira com caure dempeus, mentre l’esquerra (encara guiada pel vell grup dirigent del PCI) plora la seva incapacitat per articular una majoria social inapel·lable, i tot Europa es posa a discutir sobre la innegable significació i importància del moviment de Beppe Grillo. Signes dels temps.
Una última ironia italiana: l’espectacular victòria de Grillo, el fundador del partit d’internet, durant 35 anys fill predilecte de la televisió –un genuí producte de la RAI–, deixa fora del Parlament l’exfiscal Antonio Di Pietro, el gran tribú de la plebs durant els anys noranta.