La UE amaga el cap davant el fiasco de Monti
Brussel·les no veu alternativa als programes d’austeritat
El desenllaç electoral a Itàlia va provocar ahir un estrepitós silenci oficial a Brussel·les. Els dirigents europeus van amagar el cap i van trigar a reaccionar davant un resultat endimoniat amb moltes lectures. L’una, innegable, és el fracàs de l’opció política teledirigida amb afany des de Brussel·les i Berlín: el govern tecnòcrata de Mario Monti.
Les reaccions alternaven sense dissimulació entre la sorpresa, la vergonya i la inquietud per les conseqüències del vot per a l’estabilitat financera d’Itàlia, Espanya i el conjunt de l’eurozona. “Els mercats poden reaccionar de la forma que vulguin”, declarava la Comissió Europea a través del seu portaveu, Olivier Bailly, sol davant el perill, fent una crida a la responsabilitat al país transalpí. “Confiem en la capacitat d’Itàlia de formar ràpidament un govern i de respectar els seus compromisos euro- peus”, va afegir, recordant que han estat assumits per l’Estat italià i no per un partit en particular. No hi ha, doncs, alternatives a l’austeritat, es va dir.
“Ara correspon als líders polítics assolir els compromisos necessaris per formar un govern estable”, va demanar Herman van Rompuy, president del Consell Europeu. Estabilitat és el que més anhela la UE i el que pretenia quan els líders comunitaris, amb Angela Merkel al capdavant, van assenyalar Mario Monti com el seu favorit.
“Itàlia trobarà el seu camí”, va confiar la cancellera alemanya durant una reunió a porta tancada amb el seu partit, segons van explicar alguns assistents. Merkel va insistir a defensar el programa d’austeritat. Les finances sanejades, va dir, són un “requisit per créixer”.
La UE, però, va errar en apostar per Monti, que no ha passat la prova de les urnes. “És la crònica d’una mort anunciada”, segons la descripció de l’eurodipu- tat Luis de Grandes (PP) del fracàs de Monti i la campanya europea per mantenir-lo en el poder. És també la història d’una resurrecció, la de Berlusconi –“sempre és una gosadia matar-lo perquè sempre ressuscita”– i el recompte de moltes deslleialtats ideològiques.
La primera traïció, la del Partit Popular Europeu (PPE), que al desembre va convidar Monti a la cimera trimestral a Brussel·les per expressar-li el seu suport, malgrat que Berlusconi era i és membre d’aquesta família política. “Amb aquella escenografia el PPE es va mullar, dient de la forma més respectuosa possible el que desitjava per a Itàlia”, admet l’eurodiputat. Monti, afegeix Grandes, “va oficiar com si fos a casa”. Berlusconi va assumir el missatge, però després va decidir continuar endavant amb els seus plans. El desig de reforçar Monti va portar també socialistes com el president francès, François Hollande, o Martin Schulz a donar-li suport públicament, en detriment del candidat de l’esquerra, Pier Luigi Bersani.
El desenllaç electoral italià és “un salt cap enlloc”, considera el ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel GarcíaMargallo. Espanya és el país més inquiet per les conseqüències financeres de la inestabilitat política italiana, temors que es van veure confirmats pel repunt, ahir, de la prima de risc espanyola.
El missatge de la UE a Itàlia és que les retallades i les reformes, l’austeritat en definitiva, no són una opció política, sinó una obligació, una necessitat derivada del “nivell insostenible de deute públic” acumulat pel país en les últimes dècades.
Més comprensiu es va mostrar el president del Parlament Europeu reconeixent que els quinze mesos de govern de Monti no han donat resultats per a la vida diària dels italians.