L’estrella que va renegar de la televisió
Beppe Grillo, encimbellat per la RAI, rebutja ara els platós televisius
No es pot dir que Beppe Grillo sigui un nouvingut en el llenguatge de la política. El programa de Bruno Vespa Porta a porta va rescatar el dia de les eleccions una breu i demolidora intervenció seva del 1983, moderada pel mateix Vespa. Si comparem qualsevol dels mítings i discursos recents de Grillo amb el programa especial que li va dedicar la RAI el 1993, hi trobarem moltíssims punts de coincidència. Aquell programa, ara ja llegendari i que la RAI va emetre en dues entregues, va suposar més de dues hores de monòleg al Teatre della Vittoria de Roma, amb un públic entregat i un escenari auster, amb una taula, unes ampolles buides i un barril de petroli, que era, segons Grillo, la unitat fonamental de mesura del capitalisme. Pier Paolo Pasolini, en la seva novel·la pòstuma Petroli, deia si fa no fa el mateix.
En aquest Beppe Grillo Show, com en totes les seves actuacions, Grillo fa gala d’una loquacitat desbordant, exclamant: “Tinc tantes coses a dir que no sé per on començar”. I a partir d’aquí es dedica a atacar la corrupció política, la penetració de la màfia en la vida i els negocis, les formes de xantatge als jutges i, particularment, el paper de Giulio Andreotti en tot plegat. Al film Il Divo, de Paolo Sorrentino, basat en la figura de l’etern primer ministre, apareix un fragment d’aquesta sublim diatriba de Grillo.
Un dels aspectes més interessants d’aquest programa ara imprescindible és la referència constant a la necessitat de mantenir la llibertat de la RAI, de no deixar que caigués en la baixesa moral de la competència privada berlusconiana i de respectar la llibertat d’expressió. Grillo sabia del que estava parlant, perquè ell mateix va patir aquesta repressió particular. De fet, gran part de l’èxit actual del personatge es deu al fet d’haver crescut a la televisió pública, especialment al programa de varietats Fantastico, en el qual Grillo apareixia regularment amb la seva loquacitat destructiva.
Després de diverses temporades d’èxit popular, Grillo en va ser expulsat arran del famós comentari del 15 de novembre del 1986 sobre un viatge del primer ministre del PSI Bettino Craxi a la Xina: “Però si a la Xina són tots socialistes, a qui robaran?”. Després del procés judicial a Craxi i el desmantellament de la classe política tradicional, Grillo va sortir molt reforçat d’aquest episodi.
I això explica que anys més tard la televisió pública li proposés llibertat total en l’especial del 1993.
Aquesta relació entre alguns còmics italians i la consciència política no és exclusiva de Grillo. El cantant Adriano Celentano podia aprofitar l’intermedi d’alguna intervenció musical televisiva, fins i tot en el tradicional Can
zonissima, per llançar alguna diatriba enverinada contra el poder democristià. El mateix Roberto Benigni atresora alguns moments memorables a la RAI. En alguns casos, rebentant un programa on l’havien convidat, com va fer amb Raffaella Carrà o amb el Festival de Sanremo. En altres, aprofitant un programa especial en el qual Benigni havia de recitar Dant i en què va aprofitar per demolir la figura de Berlusconi amb una radicalitat verbal que diu molt del grau d’independència de la RAI fins i tot quan intentava ser engolida pel magnat totpoderós i la seva credibilitat estava en joc.
I aquest és potser el gran canvi experimentat per Grillo. El 1993 encara creia que la televisió pública era un espai a ocupar, cosa que el mateix Pasolini havia qualificat d’inútil perquè entenia que, com a mitjà de masses, seria sempre instrument del poder. Amb el pas del temps, Grillo sembla haver-li donat la raó al visionari escriptor i cineasta, i ha plantejat tota la seva campanya política afirmant que la televisió és injusta, antiquada i que només simula el debat democràtic.
Amb el seu gest despectiu de no acceptar anar mai a un plató, ni ell ni ningú del seu Moviment 5 Estrelles, Beppe Grillo va intuir el que havia de succeir: que mentre ell era a les xarxes socials i renegava de la televisió que l’havia encimbellat, en els debats dels platós no es deixava de parlar d’ell i de la seva negativa a acceptar les regles de la democràcia televisiva. I és aquesta capacitat d’estar alhora dins i fora la que n’explica algunes de les claus de l’èxit.