L’‘imbroglio’ italià
PIER Luigi Bersani, líder del Partit Demòcrata (l’esquerra italiana), ha guanyat pels pèls a la Cambra de Diputats italiana. Silvio Berlusconi, que tots donaven per políticament mort, ha ressorgit de les cendres. Mario Monti, el líder tècnic que havia aconseguit redreçar en poc més d’un any el rumb de l’economia, ha estat humiliat a les urnes. I el vencedor moral de les eleccions italianes és un còmic, Beppe Grillo. Un còmic indignat que, bevent de l’esquerra alternativa, però també de la dreta populista, s’ha ficat al bell mig de la política italiana amb un radicalisme pur i dur.
Que una part important dels italians continuï confiant en Berlusconi produeix estupor entre els que confonen el personatge amb la caricatura. Berlusconi és un personatge extravagant, però té una enorme astúcia política, s’expressa amb una gran claredat i sintonitza amb les classes mitjanes no funcionarials, que recelen de l’Estat, temen els impostos i sospiten instintivament de l’esquerra. A Monti, d’altra banda, els italians no li han perdonat, malgrat el prestigi que atresorava, que abandonés la imparcialitat per baixar a l’arena del partidisme. Tampoc no li han perdonat que tingués l’atreviment de recordar que els poders econòmics (i Merkel) apostaven per la seva candidatura. Pel que fa a l’esquerra convencional, no aconsegueix connectar amb els electors desencantats. Bersani és un líder burocràtic que discurseja amb un llenguatge ple de metàfores ingènues. Sobre les espatlles de Bersani recau, inicialment, la responsabilitat de buscar una sortida a l’embolic. Gràcies al mecanisme que assigna un paquet d’escons addicionals a la coalició guanyadora, l’esquerra té majoria clara a la Cambra de Diputats, però no pas al Senat. En aquests moments, no s’entreveu cap pacte possible al Senat per garantir l’estabilitat d’un govern. I això que de l’estabilitat en depèn no només el futur dels italians, sinó també el nostre. En efecte: l’embolic italià ha desfermat el nerviosisme dels mercats i pot malbaratar el rigor i els sacrificis que la ciutadania espanyola ha realitzat fins ara. No hi ha més sortida que confiar en la famosa capacitat de la política italiana per teixir pactes i trobar solucions imaginatives a problemes que, des de fora, semblen irresolubles.
La victòria contundent de Beppe Grillo és, amb tot, el resultat més significatiu d’aquestes eleccions. Respon, en part, a la reacció popular italiana contra una política d’austeritat imposada des de dalt: exigida pels mercats i dictada pel directori europeu. Però també encarna el cansament de la ciutadania contra la partitocràcia italiana; contra els privilegis, vicis i corrupcions d’una classe política manierista i tancada en ella mateixa; contra les pràctiques viciades de la política convencional; i fins i tot contra el llenguatge polític i contra la intermediació mediàtica de la política. Si el partit de Silvio Berlusconi ha hegemonitzat la política italiana gràcies a la seva enorme influència televisiva, Beppe Grillo, menyspreant els mitjans de comunicació convencionals, ha arrelat a internet i les xarxes socials. La clamorosa campanya electoral dels grillini ha estat la culminació de les seves primeres actuacions: els vafanculo days (expressió que no cal traduir), unes jornades dedicades a expressar la irritació de la ciutadania en crisi contra la classe política. A hores d’ara no se sap com encaminaran políticament els grillini la seva irritació. El que sí que sabem és que la irritació contra la classe política no és només un fenomen italià.