Matèria grisa
É s una idea tan lògica... Me’n vaig assabentar dissabte a la penúltima pàgina de La Vanguardia, però ja fa uns mesos que es va posar en marxa. Es tracta d’una joguina a l’estil de les construccions de fusta amb què molts nens juguen. Però, per comptes de muntar palaus, ponts o gratacels, amb aquesta joguina muntes castells humans. Es diu El Nan Casteller, i l’única pega que hi veig és el nom, tan de guarderia almivarada. La notícia començava: “La idea va sorgir al si d’una empresa de planificació ambiental que buscava una sortida a la fusta de boscos per a un client. Com que eren troncs de mida petita, van descartar la indústria del moble, així que una altra de les opcions, a més de convertir la fusta en biomassa, era fabricar algun producte de dimensions reduïdes. Cinc amigues del Camp de Tarragona, mares amb força relació amb el món casteller, van pensar que podien projectar un joc de fusta relacionat amb aquesta tradició”.
¿Com no se li havia acudit a ningú abans? Per la senzillesa de la idea, n’estic segur. És un joc de construcció, simplement, però, per comptes d’haver-hi peces de cases, hi ha peces en forma de persones, amb la faixa, els pantalons i el mocador pintats. Això sí, amb tots els angles de 90 graus, perquè es puguin col·locar les unes damunt de les altres. Això permet als nens petits construir castells: primer la pinya, el
És un joc de construcció però, per comptes de peces de cases, hi ha peces en forma de persones
folre, les manilles i, encabat, al pom de dalt, els dosos, l’acotxador i l’enxaneta. I així anar pujant fins tan amunt com puguin. Imagino el plaer de ser nen i anar reproduint el que fan els castellers de debò, i la decepció quan una de les plantes es desequilibra i cau. Imagino també els més pillastres clavant-hi un cop de mà perquè el castell faci llenya. Quina gran idea, irrefutable en un país que ha vist com, aquestes últimes dècades, la passió pels castellers ha crescut vertiginosament i, d’interessar sols a una part del país, s’ha escampat per tot el territori fins a crear colles castelleres en llocs on, mig segle enrere, ningú no hauria cregut que n’hi pogués haver cap: Mallorca, l’Empordà, el Vallespir, el Berguedà... I a l’estranger: al Quebec, a Califòrnia, al Brasil, a l’Argentina, a Xile, a Mèxic, a la Xina... Des de l’any 2010 els castells són reconeguts per la Unesco com a Patrimoni Cultural Intangible de la Humanitat i els webs de les millors colles apareixen ara en un fotimer d’idiomes, inclosos l’hindi, el rus i el japonès. L’any passat, a Nova York, els Castellers de Vilafranca en van muntar a Times Square, a Central Park, al Rockefeller Center i al terrat d’un gratacels de la Cinquena Avinguda, davant de vianants bocabadats. Suposo que les empresàries d’El Nan Casteller ja deuen haver patentat la idea a tot –absolutament tot– el planeta, perquè, sinó, de seguida que Playmobil o Lego ho vegin, obriran uns ulls com a taronges, trauran les calculadores, faran unes quantes sumes, restes, multiplicacions i divisions, i tot seguit començaran a fabricar alguna cosa semblant.