Sabem el que ens passa
Augmenta la sensació generalitzada que a Espanya ens trobem davant un final d’etapa. La crisi econòmica ens ha posat davant el mirall. En mirar-s’hi, la societat espanyola no s’agrada a si mateixa. De l’orgull recent hem passat al desànim general. A partir d’aquest diagnòstic, el professor Manuel Jiménez de Parga, veterà catedràtic de Dret Polític, va pronunciar el 19 de febrer passat una brillant conferència a la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques. Els que el coneixem des de fa molts anys, sabem que sempre ha estat persona optimista i positiva. Ni en moments molt difícils va deixar de ser-ho. Doncs bé, malgrat aquest trist diagnòstic, una vegada més Jiménez de Parga ha llançat una alerta positiva. En temps passats solia utilitzar la descoratjadora frase d’Ortega: “El que ens passa és que no sabem el que ens passa”. La setmana passada, a l’Acadèmia, es va aprofitar d’Ortega per capgirarla: “Afortunadament, sabem el que ens passa”.
Què és el que ens passa? Segons Jiménez de Parga, el sistema polític democràtic –és a dir, les institucions polítiques que el conformen– pateix de certs vicis que perverteixen la funció per a la qual va ser creat. Les conseqüències són visibles, en primer lloc, una crisi econòmica més accentuada que en altres països de la Unió Europea. Per què? Perquè la nostra situació no només es deu a causes econòmiques de naturalesa privada, sinó també al mal funcionament de les institucions polítiques i administratives. Certament, aquesta denúncia avui no és nova ni original, encara que potser ho hagués estat fa alguns anys, abans de la crisi. Però Jiménez de Parga no s’hi atura i va més enllà, prova de veure la raó per la qual hem arribat a una situació tan crítica.
Per què no es van controlar a temps els mals econòmics protagonitzats pels particulars, la responsabilitat dels quals en la crisi de vegades es tracta d’ocultar? Per què es va propiciar el malbaratament en la despesa pública mitjançant la infla- ció d’organismes, entitats, empreses i mitjans de comunicació públics, inversions desmesurades en obres públiques supèrflues, duplicació de funcions entre l’Administració central i les autonòmiques, excessiu nombre de municipis o el manteniment de les diputacions? Aquestes preguntes es resumeixen en una: per què van fallar les institucions de direcció, gestió i control? La crisi econòmica no es va covar en el buit, sinó que va ser encoratjada i tolerada pel sistema polític. Per què?
Les institucions polítiques no són una finalitat en si mateixes, sinó un simple mitjà: paguem impostos per sufragar-les amb l’única finalitat que gaudim de llibertat i igualtat en les condicions del benestar econòmic més gran possible. Si algun d’aquests valors que cal protegir entra en crisi, la culpa es pot atribuir a les persones –ja siguin privades, ja siguin titulars d’un càrrec públic–, però també a la configuració de les institucions polítiques, siguin de govern o de control. Recentment han publicat un polèmic estudi sobre aquesta matèria, que convé llegir, els economistes Acemoglu i Robinson ( ¿Por qué fracasan los países? Deusto, Barcelona, 2012). Doncs bé, poc o molt a Espanya les institucions han fallat i cal buscar-ne les causes. Jiménez de Parga troba la principal raó que ha propiciat aquesta fallada: el mal funcionament dels partits polítics derivat d’una perversa llei electoral.
En efecte, l’actual llei electoral, en allò que aquí interessa, i que no ha variat des del 1977, estableix que els partits han de presentar unes llistes de candidats en què l’elector no en pot variar la composició ni alterar l’ordre dels esmentats candidats. Això dóna un enorme poder als que confeccionen les llistes esmentades, és a dir, a la direcció dels partits. Per figurar-hi cal tenir la confiança de la direcció i això comporta que es valori més la fidelitat que la competència, l’obediència callada que la vàlua professional. Amb això es configuren, segons Jiménez de Parga, partits d’empleats i no de ciutadans.
D’aquesta manera, es fomenta una classe política devaluada, en la qual els més ben preparats difícilment són inclosos en les llistes de candidats esmentades, atès que els submisos són preferibles. A partir d’aquí, tots els altres nomenaments per a càrrecs públics, fins i tot els de menor importància, segueixen aquesta mateixa lògica. No es tracta, doncs, que a Espanya no hi hagi potencialment bons polítics, sinó que el sistema institucional impedeix de seleccionar-los. Tota reforma política, doncs, ha de començar per canviar aquest aspecte de la llei electoral: n’és el punt clau i n’han de seguir molts d’altres, però aquest ha de ser el primer.
Per què és tan difícil iniciar aquest canvi? Perquè els que han de fer el primer pas, els dirigents dels actuals partits, surten perjudicats personalment. Difícilment es voldran suïcidar. Per tant, sense una pressió forta de l’opinió pública o un gest de responsabilitat i grandesa moral dels actuals dirigents, el motor d’arrencada no s’engegarà.
En tot cas, sabem el que ens passa i si posem fil a l’agulla podem superar el desànim.