La barba del veí
Quan vegis la barba de ton veí pelar...”, avisa la dita des de fa segles, encara que no sempre se li fa cas. Prevenir és un verb complex, especialment si s’ha de conjugar des de la política, que té poca tirada a treballar més enllà de la immediatesa. Tanmateix, o s’estudien bé els resultats d’Itàlia, l’homenatge de la qual a l’antipolítica l’ha convertit en un país ingovernable, o Espanya es quedarà sense barba.
Perquè si alguna cosa és evident és que l’esclat del sistema clàssic de partits està molt a la vora. A Itàlia ha tornat a triomfar el populisme, aquesta vegada amb una sopa de dues tasses. D’una banda, el fenomen Beppe Grillo, elevat al pòdium per la fatiga d’una societat que ja no creu en el sistema; i de l’altra, l’enèsim èxit d’un Berlusconi passat de rosca que no pot ser més infumable. Que la gran Itàlia, que va arribar a exportar idees polítiques de futur i de la qual bevien molts intel·lectuals europeus, retorni altra vegada a aquest personatge de còmic sinistre i alhora baix, dóna una idea precisa de la caiguda dels déus. L’antipolítica s’as- Darrere dels fenòmens populistes hi ha una classe política enfonsada al pantà dels seus abusos senta allà on hi va haver culs de polítics que ho van fer gairebé tot malament, i al final van aconseguir trencar la confiança en el sistema. I en aigua tèrbola de la desconfiança i la indignació, sempre hi pesquen els demagogs. Ara ningú no sap com es governarà un país atomitzat, desconcertat i amb els populistes de pitjor mena situats a l’atri públic. Però darrere d’aquests fenòmens que es mouen en els extrems del populisme, des del Grillo que ven idees honestes amb solucions d’un simplisme limítrof amb l’estupidesa, fins al Berlusconi que no amaga les seves misèries, darrere d’ells hi ha una classe política enfonsada al pantà dels seus abusos, les seves irresponsabilitats i el seu punyent elitisme aïllacionista. Res del que passa no és aliè a la mala praxi de la política oficial.
Espanya camina pels mateixos camins. Com deia aquell acudit de les infaustes èpoques de la dictadura, “Franco assegura que som a un pas de l’abisme, i farem un pas endavant”. L’abisme és als nassos del respectable, però els que dirigeixen la política oficial sembla que avancen sense remei cap a la caiguda. Tot el que està passant, els sobres, els Gürtel, els ERO, les Corinnes i els Urdangarin, els Bárcenas que ens fan gestos obscens, els espies d’estar per casa que espien per a tothom, les excuses polítiques de mal pagador, les caduques estructures dels partits, els líders rancis, tot ens porta cap al caos.
En aquest sentit, és realment feridora la sordesa que hi ha en l’hàbitat de la política, amb gent que és incapaç de sortir de la vella roda que tot ho permetia, tot ho amagava i tot ho justificava. Les mateixes accions, els mateixos errors. No s’adonen que ja no serveix? Sembla que no, per això Itàlia no serà la prevenció de res. Tan sols serà l’avantsala de la caiguda a l’abisme.