El desordre del futur
Sembla que tots estem d’acord: s’han carregat la idea de futur. Qui? El sistema, la bombolla financera, la corrupció i els seus sobres, l’endropiment, els mals profetes? El subjecte és tan plural que ningú no es pot eximir, poc o molt, d’aquest funeral. El carrer s’inunda de protestes mentre els pactes de governabilitat es desdibuixen entre les dosis tòxiques de notícies diàries, des de l’opereta italiana fins al rònec espionatge de restaurant.
És temps per a filòsofs. De Ratzinger i la profunda decisió que ha pres en nom de la veritat i els rols que la representen, a John Gray, que a Gossos de palla sostenia que “la vida espiritual no és una recerca de sentit, sinó el seu alliberament”, i que ara, al nou llibre, The silence of animals: on progress and other modern myths, conclou que no hi haurà un futur millor. També hi ha qui busca un cel clar. Com Marc Augé, que a Futuro assegura que la gravetat del moment rau en el fet que vivim el final de la història tal com l’havíem entès fins ara, i que el pensament únic només es pot combatre des de l’“existencialisme polític”. Patim la bogeria d’uns temps insidiosos que s’han revestit d’amoralitat i d’amusia (absència de muses), un terme que Javier Gomà recupera al seu últim assaig, Necesario pero imposible, en què explora el cara a cara amb la mort ben assenyalada als peus de foto. El propòsit de Gomà és el de convertir la nostàlgia en esperança. No és debades que cada matí sembla intacta sota els llençols, i amb la primera carícia del sol és difícil no creure que gairebé tot és possible, fins que les hores s’arruguen. Tant de bo la nostra època tan sols estigués arrugada.
La fe en el progrés, la sensació reconfortant de la feina ben feta o la convicció d’actuar amb noblesa i guanyar per ser el millor s’han debilitat davant un espectacle tan poc exemplar. La primera reacció és el derrotisme, la segona la rebel·lia. Un esperit lluitador emergeix com a satèl·lit de la realitat, tot i que sembla desplomar-se a mig camí. Per això resulta tan contemporània aquesta santa Teresa que interpreta amb tots els porus l’actriu Clara Sanchis –companya de rum-rum en aquest diari– a La lengua a trozos. La que va dir “entre olles parla Déu” o “la imaginació és la boja de la casa”. La que ella encarna ara a l’escenari del teatre Fernán Gómez sota la direcció de Juan Mayorga, i que, quan l’inquisidor li escup: “Sovint es diu esperit a allò que és desordre”, li respon: “O al revés”. Substituïm esperit per futur: sovint es diu futur a allò que és desordre. O al revés.
Un esperit lluitador emergeix com a satèl·lit de la realitat, encara que sembla desplomar-se a meitat del camí