El ball de les pàtries
Molts a Europa som avui ciutadans d’una nació que no existeix. Crec que a Catalunya passa una cosa així. Però també passa a Portugal: les velles fronteres lusitanes ja no configuren un castell de solituds on es pugui ser feliç. Gairebé tots els països europeus, fins i tot els més grans, són cases antigues amb moltes goteres. Per això, al llarg dels propers anys, s’intueix que hi haurà una reforma de la nostra llar continental: s’enderrocaran parets i s’alçaran nous envans. El ball de les pàtries ja ha tingut lloc a l’Europa oriental: ara ens toca a nosaltres, a l’Europa occidental.
Europa és un continent fràgil: una península d’Àsia transformada en un laberint a causa del surrealisme de les cultures i de la geografia. Durant segles, ens hem defensat de la nostra debilitat conquerint el món. El 1572, el poeta portuguès més important, Luís de Camões, va publicar Os Lusíadas. Es tractava d’una epopeia, com les d’Homer o Virgili. Però hi havia una gran novetat: els herois eren moderns, navegaven per l’Atlàntic i l’Índic, de manera que Troia era a l’Àfrica i Ítaca a l’Índia. El missatge era clar: els nous Aquil·les i Enees havien de conquerir la Terra i oblidarse del salonet de la Mediterrània. El llibre d’aquest portuguès es va llegir amb atenció a Europa i es van desplegar els imperis. Durant segles, els europeus ens hem defensat atacant. Fins que tot es va acabar al segle XX amb la implosió de dues guerres mundials. No obstant això, mentre perdia gradualment les colònies, el nostre continent es va transformar en pare espiritual de dos nous imperialismes: el soviètic i el nord-americà. I en el cas de l’Europa occidental, les coses ens van anar bé perquè els nostres fills ianquis ens van tractar amb mesura i ens van concedir una jubilació daurada. En això estàvem quan va néixer la néta d’aquest conte: la globalització. La Xina va ascendir amb una jugada genial: van tombar la seva muralla de tota la vida i van envair el món silencio- sament, amb un exèrcit de botigues de tot a cent. Els xinesos no són família nostra, i ho estem notant molt.
A l’Europa actual vivim, doncs, amb una sensació de perill. Probablement la mateixa que s’apoderava de la Península quan venien els almoràvits; la mateixa que sentien als Balcans quan avançaven els otomans. Avui és el capital el que ve, quan ens hem empobrit, i se’n va, quan comencem a viure bé. Això que anomenem inversors constitueix una armada temible que flota en l’aire, com el vaixell de Peter Pan. Com podem defensar-nos? Hi ha dos camins: el primer és tancar-nos als nostres vells països; el segon és la unió europea. En l’actualitat, Hamlet diu: ser o no ser europeus, aquesta és la qüestió. Per primera vegada en la nostra història, es contestarà a aquesta pregunta a les urnes i les reunions polítiques. No hi haurà camps de batalla.
I tot plegat, quan el Papa d’Europa acaba de renunciar. Joan Pau II va ser el pontífex a qui es va encarregar cristianitzar de nou l’est, tombant el comunisme. La feina de Benet XVI era tornar a cristia- nitzar l’Occident: sobretot el continent europeu. I aquest Papa se’n va. Subratllant una de les seves qualitats més importants: la independència intel·lectual. Persistirà l’Església en el projecte d’apuntalar Europa o virarà cap a altres continents? Als nostres països, en els pròxims temps tot seran preguntes. Tots serem, d’una manera o una altra, caminants davant d’un congost.
Estic llegint un magnífic llibre de Jordi Pujol, precisament El caminant davant el congost. Es tracta d’una obra escrita amb una claredat de migdia solar i una honradesa de notari escrupolós de la història, sobretot recent, de Catalunya i Espanya. Entenc perfectament la desil·lusió que flota a les seves pàgines: no ignoro com es menysté els catalans a l’arena hispànica. No obstant això, la meva impressió és que l’independentisme radical, encara que sigui una reacció natural de la dignitat ferida, pot bloquejar el procés d’afirmació que busca la societat catalana. M’explico: Espanya és una d’aquestes cases europees amb moltes goteres. Moltíssimes: se sent per tot arreu la dringadissa de l’aigua que cau a les palanganes. Però d’aquí a algun temps, els espanyols hauran de votar entre la balsa de Medusa de si mateixos o un nou model europeu, en el qual Catalunya trobaria el seu lloc. Per això, la reacció catalana potser funcionaria millor si es presentés no com una proposta contra Espanya, sinó com una solució per a Espanya. El partit català d’Europa tindria més recorregut si tamMESEGUER bé hi hagués un partit espanyol equivalent.
A Extremadura, ha sortit el número 2 de la revista Sudoeste, dirigida per Antonio Sáez Delgado. Excel·lent publicació, de gran obertura cap a les nacionalitats peninsulars, incloent-hi la catalana. Encara hi ha ponts. Potser el problema sigui sobretot la classe política actual, no la ciutadania.
Si escombréssim els titellaires mediàtics que ocupen càrrecs de responsabilitat, potser seríem capaços de construir la nació europea que ja és una de les pàtries dels nostres cors.