Sobre la vellesa
En la vellesa es viu de memòria vaga”. És un vers del poema Nocturno de Londres, de Jorge de Sena. Comprin –o, si més no, llegeixin; sobretot, llegeixin– la magnífica antologia que de l’obra del portuguès acaba de publicar, a Pre-Textos, el també poeta Martín López-Vega: Serena ciencia. “¿Una vellesa que va ser vida i serà vida / perquè va ser la vida amb què ens mengem / diàriament l’un a l’altre / voraços com peixos en aquest aquari / de vidre inamovible, tan opac, / de vegades translúcid, transparent sempre, / que és l’amor?”.
Vaig comprar el llibre a la llibreria d’en Batlló, al carrer Verdi de Barcelona, i, tot seguit, me’n vaig anar al cine amb la meva filla. Ella va preferir Tarantino. Jo tenia clar que volia veure la de Haneke. No em vaig errar (ni ella tampoc: amb quinze anys, la pel·lícula que jo vaig escollir li hauria resultat insuportable. Si n’ha de viure, encara, de coses!). Amb una admirable nuesa, filmada gairebé tota en un apartament parisenc, Amor explica la història d’una parella octogenària, vells mestres de música, Georges i Anne (JeanLouis Trintignant i Emmanuelle Riva). Més ben dit: aborda la degradació del cos i l’embrutiment de l’esperit, si se’m permet l’expressió pomposa, quan la malaltia truca a la porta del nostre cervell.
La pel·lícula té bastant de teatre: la càmera es rabeja en els àpats dels dos protagonistes, en els seus gestos, en la seva expressió. En l’expressió al·lucinada d’Anne, el costat dret de la qual ha quedat paralitzat. En la de Georges, que assisteix, aterrit i resignat, al fatal declivi de la seva dona. Resistirà. Ferm, heroic.
Haneke ens dóna una imatge de la vellesa sense gens d’edulcoració, amb totes les ferides a la vista. Impecable. Més enllà de Georges, l’espectador contempla la vellesa de Trintignant. El primer paper que vaig admirar d’aquest actor va ser el de passerell a Ma nuit chez Maud, d’Éric Rohmer, que resistia davant l’enorme desplegament seductor de Françoise Fabian. Molts anys després, em va commoure interpretant el jutge que espiava converses privades a Rouge, de Krzysztof Kieslowski, davant la bella Irène Jacob. Entre l’una i l’altra, vint-i-cinc anys. Gairebé vint entre la segona i la d’ara. L’actor s’ha fet vell. Jo no deixava de veure l’home que intenta alleujar el dolor de la seva dona, abocat a la pèrdua. La vida amb què ens mengem diàriament l’un a l’altre.