Armani retorna al passat exquisit
La seva col·lecció i la de Ferré tanquen la setmana de Milà
Quan Itàlia no sabia com li complicarien la vida política les eleccions, Giorgio Armani tocava els últims compassos d’una setmana de la moda a Milà que ja ha passat el testimoni a la capital per excel·lència de la creació que és París. El més veterà dels creadors italians (78) presentava la primera línia a Via Bergognone de Milà, on havia mostrat la d’Emporio Armani. La va precedir també aquest fantàstic aparador que és la catifa vermella dels Oscar, on l’italià va disputar amb Dior el favor de la major part de les estrelles.
En vista de la nova proposta d’Armani segur que moltes repetiran l’any vinent, ja que els dissenys festius per a tardorhivern 2013-2014 són tan exquisits com espectaculars, especialment els models que porten les joies pràcticament incorporades, en algun cas en forma de top, que deixa l’esquena al descobert.
Algunes fins i tot agrairan que el dissenyador presenti els models acompanyats per sabates planes. Els combina amb sòbries faldilles llargues de vellut negre, però també amb pantalons amb una mena de tirants amplis que permeten portar-los sense res a sota.
Les opcions són moltes, molt luxoses i refinades, amb espectaculars brodats de pedreria i peces cobertes completament de lluentons. Però tot i així sòbries.
Titulada Garçonne (una feminització de la paraula francesa per a noi), pretenia fer evident el dissenyador un retorn als orígens seus ja llunyans, que ronden pels gloriosos anys vuitanta, quan es va convertir en el dissenyador de referència d’una dona disposada a guanyar-se el seu lloc en un univers professional copat
Els vestits de dues peces, de faldilla o pantalons, en pota de gall o vellut, són l’essència de la idea
pels homes i en el qual s’havia de posar al seu nivell, fins i tot en la manera de vestir. I la col·lecció li ha quedat d’allò més femenina.
Els temps han canviat, la dona té el seu lloc al món, i Armani ara vol fer roba que es pugui portar en qualsevol ocasió i no passi de moda en uns quants mesos. Com ell mateix va dir en finalitzar la desfilada, i aprofitant per fer una crítica molt poc velada a Dolce & Gabbana, “no es tracta de treure models amb corona (com les que ells van posar a la passarel·la), sinó de veure què es troba a les botigues”. És a dir, fer una roba de quali- tat, innovadora, però que no resulti obsoleta en uns quants mesos. Els seus vestits de dues peces, siguin de faldilla o pantalons, de pota de gall o vellut, de jaqueta curta i àmplia o ajustada, són l’essència de la idea. Amb colors tan sobris com el blanc i negre, algun gris, blanc trencat i el malva i el blau, permetia que els models es recreessin en el recorregut per la passarel·la, deixant-se veure i assentant així els poders ja conquerits.
Malgrat l’edat i els anys que fa que és al món de la moda, Giorgio Armani continua demostrant una energia creativa que no li impedeix tenir els peus ben plantats en una realitat imposada per una crisi econòmica que a Itàlia es deixa sentir a peu de carrer.
L’últim nom de prestigi a treure el cap a la moda milanesa (l’últim dia, que ja encavalcada amb París, es reserva els nous creadors), va ser el del desaprofitat Gianfranco Ferré, mort el 2007, però els actuals creadors de la firma que porta el seu nom, Federico Piaggi i Stefano Citron, tenen a la mostra uns fidels admiradors, capaços de mantenir els trets essencials del mestre: els talls geomètrics que el caracteritzaven, segurament per deformació professional donada la seva formació arquitectura. Es reconeixen les seves bruses vaporoses que acompanyen pantalons de tub, els abrics envoltants en suaus llanes o els detalls de pell.