De l’humor al realisme crític
El programa Salvados (La Sexta) celebra cinc anys marcats per una evolució simptomàtica. D’especial contraelectoral amb mosca torracollons tipus Caiga quien caiga, el format ha passat, arrossegat per les circumstàncies i per una representativitat més atzarosa que buscada, a convertir-se en consciència crítica d’una part de l’audiència. Fa anys, Duran Lleida va lamentar la inflació de la cagarel·la als mitjans i va definir-la com a “haha-hihi”. Évole, aleshores, podia semblar un dels representants d’aquesta frivolitat satírica. Veient l’últim Salvados sobre la immigració, però, queda clar que la voluntat actual del programa no busca escandalitzar Duran sinó compartir moments tan eloqüents (pura malenconia) com la conversa (i els silencis) amb un grup d’emigrants espanyols a Oslo.
L’única manera de celebrar un aniversari d’aquesta mena sense caure en l’endogàmia és no celebrar-lo. Évole va triar la segona fórmula més digna: encarregar-li a David Trueba que l’entrevistés confiant en la generositat i la intel·ligència crítica del cineasta. La conversa, interessant, va repassar cinc anys de contradiccions, dubtes i èxits propiciats per l’evolució de l’entreteniment provocador al realisme subjectiu. Trueba és un dels comentaristes que millor han captat les astúcies d’Évole a l’hora d’entendre que la simpatia fa més drecera que l’èmfasi transcendent o solemne (l’altre és Mònica Planas, que ha estat la comentarista que amb més perseverança ha subratllat els valors de Salvados).
L’aniversari també va ser celebrat pel Bestiari il·lustrat (33), que va recuperar un programa del 2011 dedicat a Évole. Amb un estil radicalment oposat al de Salvados, Bibiana Ballbé també busca, des de la seducció i l’exhibicionisme indiscriminats, transgredir els protocols de l’entrevista i crear situacions que despullin l’entrevistat. “Som guais i ens llancem vestits a la piscina”, va dir Évole acceptant el joc d’una de les escenes, amb prou professionalitat per no sabotejar el joc proposat per un programa més proper a Sofia Coppola que no a Iñaki Gabilondo. La coincidència del Salvados amb Trueba i l’oportuníssima redifusió del Bestiari il·lustrat de Ballbé fa justícia a la feina feta i a la consolidació –que no oblidi la teoria de Trueba sobre el tir al plat– d’un periodista (i d’un equip) prou intuïtiu per haver sabut desprendre’s de l’etiqueta d’humorista i comediant per acabar practicant una curiositat combativa i necessària.