Empresa creativa
Una cosa molt interessant està passant en el cinema d’ara mateix. Ho podrien certificar dos actes gairebé consecutius de la setmana passada, el que va omplir la Cineteca de Madrid per assistir a la projecció de Piccolo grande amore, film dirigit per Jordi Costa, i el que, un parell de dies després, va concentrar una altra gent a l’Alexandra de Barcelona per assistir a l’estrena de Mi loco Erasmus de Carlo Padial. En tots dos casos es tracta de dos films de soterranis protagonitzats per personatges que trenquen tots els esquemes. A Piccolo grande amore tres dones es confessen sobre l’amor desbordant que dóna alhora felicitat i dolor, èxtasi i mort, com una encarnació perfecta del que la sociòloga Eva Illouz descriu en el llibre Porque duele el amor. Al film de Carlo Padial el protagonista és un dibuixant multifacètic que s’enfronta al procés de fer una pel·lícula que se li escapa sempre de les mans, actualitzant amb humor corrosiu l’argument òrfic: un creador ple de dubtes, paral·lels als de l’equip de la pel·lícula, que va començar un projecte sobre els estudiants d’Erasmus desbocats que vénen a Barcelona i que acaba concentrant-se en la figura d’aquest home tancat al soterrani obstinat en un deliri creatiu de proporcions heroiques.
Tant en el film de Costa com en el de Padial es descriuen les pròpies condicions de producció de la pel·lícula. En el cas de Piccolo grande amore perquè el film s’inscriu en un moviment que amb el nom de littlesecretfilm, proposa un dogma contemporani que obliga que el film es rodi en 24 hores, amb decisions col·lectives i d’accés lliure a la xarxa. En el cas de Mi loco Erasmus un dels personatges, que interpreta Miguel Noguera, descriu la preocupació per haver deixat diners al cineasta en potència, sense que tingui cap garantia del bon ús artístic. Aquest personatge de Noguera evoca les figures reals d’Òscar Andreu i Òscar Dalmau:
Els ‘littlesecretfilm’ proposen un dogma: que el film es rodi en 24 hores, amb decisions col·lectives i sigui d’accés lliure a la xarxa
els autors de La Competència són admiradors de Padial i del grup Els Pioners del Segle XXI, i per això van decidir ajudar-lo en aquesta empresa creativa. Ells també pensaven que produïen un film sobre els Erasmus i es van trobar amb una altra cosa, molt més interessant, per cert.
En aquests casos ens trobem amb la voluntat d’impulsar un projecte coneixent per endavant les dificultats objectives i per tant sense defallir. Els littlesecretfilms circulen per la xarxa, i ja es comencen a muntar actes presencials per gaudir-ne col·lectivament. Mi loco Erasmus anirà a festivals, es penjarà a Filmin i serà defensat pels autors allà on els cridin. Al costat de directors com Carlos Vermut (que col·labora en els dos films) o Elias Siminiani, aquesta gent ha decidit canviar pel seu compte les regles del joc. Tenen talent provat, voluntat corrosiva, estil propi i un públic que els segueix i que s’amplia. Ells també són indústria.