Sobre gustos....

Una fórmula atractiva: una orquestra que va adquirint prestigi en la mitja línia europea, un director jove –Jonathan Nott– que destaca molt, i el programa: el Concert núm. 5 en la major per a violí de Mozart i la

Quarta simfonia de Mahler. És coneguda la sensibilitat de Nott, i de fet el programa semblava fet per a ell. Va obrir amb una versió gairebé amanerada del delicat concert de Mozart, coincidint amb la solista Pogostkina que va accentuar els trets juganers de la partitura: l’orquestra, suau, la va saber escoltar fent una versió gens simfònica, transparent, que feia preveure el Mahler que va seguir.

Des de l’estrena, la quarta de Mahler va saber desconcertar el públic, i nombroses versions van ratificar l’àmplia gamma de possibilitats interpretatives: les que aprofundeixen en els contrastos, en la trama dramàtica que és subjacent, i les que abunden en una versió més pastorívola. Però l’escriptura de Mahler porta implícits tots dos vessants. Nott va adoptar una estètica que va subratllar el color, l’agilitat, la transparència, la potencialitat harmònica a la corda, el relleu, però poc el contrast dramàtic que és subjacent, desmuntant gairebé les tensions i sense incidir en aquesta malenconia que condensa profunditat i emoció; gairebé sensació de límit.