El guió de Mou
El millor plantejament tàctic de José Mourinho es va trobar ahir a la nit amb el Barcelona més confús dels últims temps. En resum, una eliminació molt més clara del que ningú no podia esperar. Un Madrid fins i tot temerari. El Madrid va sortir amb una actitud molt valenta. Podia semblar que les línies tan avançades eren un mecanisme per asfixiar el joc de transició blaugrana; un valor defensiu. I això podia suposar un terrible risc, ja que si el Barcelona aconseguia fer la transició correctament podien ju- gar tant en l’ample del terreny com per darrere de la línia defensiva madridista. Però aquesta situació dels jugadors estava quirúrgicament establerta. En haverhi poc espai entre línies, els marcadors dels migcampistes blaugrana podien establir la marca amb autoestima, sabent que tant podien anticipar-se com reduir l’espai de maniobra i que qualsevol control orientat que no fos perfecte acabaria alentint la jugada del seu oponent.
També es van ordenar perquè l’inici de la jugada fos lenta, ja que Higuaín se situava sobre la possible sortida de Piqué, Özil s’encarregava que Busquets no pogués ni baixar a rebre i Khedira anul·lava Xavi. Com que a tots no els pots marcar, el Madrid va establir que la sortida de la pilota la iniciés Puyol, el que menys claredat pot mostrar en aquest sentit. Xavi, per participar, havia de retrocedir massa perquè amb la seva passada pogués sorprendre per darrere de la defensa blanca. Però el perill també es trobava en el desgast físic que tot això suposa. Si amb tota aquesta feina els de Mourinho no aconseguien avançar-se al marcador, el més lògic és que el ritme de joc caigués en mans blaugrana.
El Reial Madrid va arriscar, i li va sortir molt bé perquè el Barcelona no va poder fer el seu joc en transició La clau del tècnic portuguès era sortir a la contra immediatament després de robar la pilota
L’aspecte ofensiu. Però tot tenia una finalitat ofensiva evident. En la mesura que el Barcelona no aconseguia evolucionar en la transició, cada vegada jugava intentant aprofitar al màxim l’amplada del camp. Era la clau de Mourinho: després del robatori, la contra havia de ser immediata, ja que un petit desmarcatge cap a la banda feia que els centrals blaugrana estiguessin sols. Així va arribar el penal. Una jugada que va ser més presa de la solitud que de la virtut de Cristiano. El guió somiat per Mourinho es complia paraula a paraula, lletra a lletra.
En la segona meitat, el mateix concepte però amb les línies madridistes 15 metres més enrere. Amb dues finalitats: no desgastar tant els jugadors i, en comptes d’aprofitar l’amplitud de l’ocupació a l’ample dels de Roura, fer-ho sobre l’espai abismal que quedava per darrere de la defensa blaugrana. La passada llarga creuada. Només començar el partit i amb el Madrid col·locat molt avançat al terreny, el Barcelona va llançar una passada creuada de dreta a esquerra buscant l’esquena d’Arbeloa i Iniesta va disparar a porta. Va fer la sensació que el Barça sortia amb la lliçó ben apresa i que l’actitud del Madrid podia ser temorosa. Però aquest gest tàctic, fonamental ahir, va acabar sent una anècdota i això va sentenciar el Barcelona. Llançar la pilota creuada llarga per darrere de la defensa és l’únic element nociu per al teu rival si aquest, amb les línies juntes, t’anul·la la transició curta. L’avantatge és que, encara que no aconsegueixis res ofensivament en la jugada, pots generar dues situacions. Una és controlar la pilota per fer la transició de pilota en camp contrari. Una altra, intimidar la defensa, que en comptes d’estar pendent de fer un pas endavant per ajudar en la pressió, està més pendent d’un pas enrere per no veure’s sorpresa.