Catifa vermella per al Madrid
El conjunt blanc triomfa a la gala del Camp Nou amb una interpretació impecable
El Reial Madrid només havia perdut un clàssic amb avantatge al marcador a la mitja part, i va ser el 1966. Com que es va arribar al descans amb superioritat blanca pel gol inicial de Cristiano de penal, el Barcelona es va veure obligat a desafiar l’estadística i la història en 45 minuts. Una missió excessiva per a un equip que manifesta símptomes d’impotència a les cites transcendents. Un conjunt massa previsible, mancat d’electricitat i d’alternatives per canviar un guió que va avançar irremeiablement cap a un final tràgic sense gaire suspens.
El Madrid va desplegar la catifa vermella amb motiu de la matussera i clara entrada de Piqué a Cristiano als deu minuts i des d’aleshores va assistir tran- quil·lament a la cerimònia amb una bossa de crispetes i adjudicant-se tots els Oscar de la gala tret del de la possessió i el dels efectes audiovisuals, adjudicat a un llançament de falta de Messi que va fer l’efecte d’haver penetrat a la xarxa tot i que es va escapar per centímetres.
PREMIAT Actor i entrenador, José Mourinho es va adjudicar l’estatueta al millor guió original
L’estatueta al millor guió original va correspondre a José Mourinho, un personatge que domina el registre d’actor tant com el d’entrenador, la farsa i el drama, que per tercera vegada al Camp Nou va confondre abans del matx amb una alineació postissa en la qual no figurava Arbeloa. Aneu a saber quin estrany plaer li deu proporcionar al tècnic la correcció d’alineacions sobre la marxa. En realitat el sacrificat va ser Pepe, que va celebrar el seu 30è aniversari a la banqueta i va haver de sentir indeguts crits d’“assassí” de part de la platea quan va sortir a la segona part amb l’eliminatòria liquidada. La teatralització per part del defensa portuguès d’una falta inexistent al terme del partit va estar a l’altura de Los miserables.
La millor banda sonora es postulava per a l’himne blaugrana impressionantment interpretat a cappella per les grades abans del començament, però finalment va saltar la sorpresa i va recaure en una versió del pasdoble Que viva España, sonorament cantat pel reducte madridista en ple naufragi local. Un reducte del qual van sorgir diverses bengales en actitud de final de festa. O començament, se- gons es miri, perquè el Reial Madrid va adquirir ahir a Barcelona una dosi de moral i autoestima de valor incalculable per afrontar la resta d’una temporada per a la qual no havia obtingut cap nominació.
Tampoc no va ser una novetat tan gran. El Madrid s’havia avan-
RELLOTGE DESBOCAT L’estadi va pensar en un altre clàssic, Virgili: “El temps fuig irreparablement”
çat en 8 dels últims 11 clàssics. El que va ser preocupant per al Barça va ser la incapacitat de reacció en un duel en el qual Undiano, Oscar al millor muntatge, es va desentendre de qualsevol esdeveniment a l’àrea blanca. El col·legiat navarrès va mostrar afecció a la tradició. També ell
havia assenyalat l’últim penal en un clàssic al Camp Nou, el 2007.
Des de la pena màxima el rellotge va córrer embogit per a la parròquia blaugrana, que va pensar en un altre clàssic, Virgili, mentre la final de Copa s’escorria fatalment: Sed fugit interea fu
git irreparabile tempus (Però fuig mentrestant, fuig irreparablement el temps).
L’avís de San Siro, sever, gairebé mortal, no va servir per reactivar un Barça que últimament comença a adquirir les manies d’una estrella oblidada vivint de la brillantor del passat. En el futbol, com en el cinema, sempre hi ha una segona oportunitat. Tornar a passar per la catifa vermella entre llums i admiració, tornar a recollir estatuetes i a acaparar titulars, depèn d’una reacció. Però urgent.