El Madrid salva l’any
Per a dos equips que aspiren a guanyar la Champions, unes semifinals de la Copa del Rei no passarien de ser un compromís de segon ordre. Això, en circumstàncies normals. Esclar que sempre n’hi ha un que actua més necessitat i en aquest cas les urgències eren per al Reial Madrid, pràcticament descartat a la Lliga i amb una situació molt difícil en busca de la desena Champions. La possibilitat d’aferrar-se a la Copa, sobretot a costa del gran rival, li insufla vida per no donar per liquidada la temporada en qüestió de deu dies. L’equip de José Mourinho va passar per sobre del Barça i el que s’augurava una nit màgica es va convertir per al barcelonisme en una nit tràgica. Sobretot, perquè el seu equip va mostrar símptomes alarmants de no haver-se recuperat moralment del pal rebut la setmana passada a Milà en els vuitens de la Champions.
En qualsevol clàssic del futbol espanyol, els dos equips busquen un triomf de prestigi que, en les presents circumstàncies, pugui tenir repercussió en la Champions, una competició que s’entreveu ara mateix com una meta llunyana i difícil per a tots dos. Per al Barça, perquè no va fer bé els deures a Milà i ara ha de capgirar una eliminatòria que augura per al Camp Nou una altra nit anguniosa. Perdre a Milà ha- via produït aquest mateix desassossec en no pocs barcelonistes, que ahir a la nit es va percebre en els seus jugadors. “A aquest equip li falta una remuntada”, va proclamar Xavi per aixecar els ànims després d’allò de San Siro. Les competicions a doble partit cal prendre-les com el que són, la suma de dos partits, en què tant és l’ordre dels sumands: cal començar a guanyar-los des del primer minut. Fiar-ho tot a la màgia del Camp Nou és una manera, romàntica si es vol, en cas d’especular amb l’avantatge de camp. Però també és flirtejar amb el perill, com ha passsat en massa ocasions els últims temps, amb l’Inter, amb el Chelsea, amb el mateix Reial Madrid la passada Lliga i es va repetir ahir a la nit.
Per a una afició encara no restablerta moralment de San Siro, la visita del Reial Madrid podia cicatritzar la ferida. Però va hi va posar sal, tot just començar, amb un penal en contra i, per acabar-ho d’adobar, indiscutible, però que va revifar la brasa de la metxa encesa el dia abans per Jordi Roura, en despertar velles suspicàcies sobre l’àrbitre. Aquesta vegada el penal ho era i Undiano Mallenco va encertar quan el va assenyalar perquè Cristiano Ronaldo situés un inquietant 0-1 al marcador. El segon va arribar al més pur estil del manual que José Mourinho ja havia aplicat amb èxit als seus anteriors equips: en tres passades (Khedira, Di María, Cristiano) es va plantar CR7 davant Pinto i va posar el marcador 0-2, una xifra gairebé insalvable per al Barça. I el 0-3 el va marcar Varane, com a l’anada.
Jordi Roura va ser temerari en repetir l’alineació de gala, l’equip que de la mà de Tito Vilanova va firmar la millor primera volta de la història del Barça. És a dir, amb el quadrat màgic format per Busquets, Xavi, Iniesta i Cesc, desatenent les pressions, gairebé més fortes des de Madrid que a Barcelona, perquè entrés Villa a l’equip. Però en el futbol no hi ha veritats absolutes i sí molts apriorismes. Per exemple, una derrota ens fa passar de dir que els millors equips grans són
El Barça, sense haver-se refet del partit de Milà, pateix un correctiu sever
aquells que l’alineació es recita de memòria, a posar-ho tot de cap per avall i a sacsejar de valent alguns jugadors titulars. Tinc la impressió que Cesc Fàbregas, Pedro… i fins i tot Leo Messí en persona sortiran escaldats del partit d’ahir a la nit. El seu equip té un avantatge descomunal a la Lliga, però això no evitarà les crítiques perquè el barcelonisme és tan especial que aviat llegirem que per a lligues bones les que es guanyaven in extremis a Tenerife i no les que es guanyen amb tant avantatge.