Sáenz porta al Constitucional l’anul·lació parcial de l’indult
El Tribunal Suprem diu que el Govern “es va extralimitar”
L’indult que el Govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero va concedir al conseller delegat de Banco Santander, Alfredo Sáenz, va ser una “clara extralimitació”. Així ho recull la sentència que ahir va fer pública la sala penal del Tribunal Suprem (TS) anul·lant parcialment l’esmentada mesura de gràcia. La decisió va ser anunciada el 12 de febrer passat, i ahir es va difondre el text literal de la resolució.
La tesi del Suprem és que el Govern podia deixar sense efecte la condemna penal, però no cancel·lar els antecedents de Sáenz. L’extralimitació va consistir, per tant, a pretendre que l’indult arribés als efectes administratius de la condemna. Amb això es pretenia evitar que Sáenz pogués patir algun tipus de tatxa per part del Banc d’Espanya, ja que la normativa bancària exigeix per a determinats llocs el requisit d’“honorabilitat”.
Segons la sentència, l’objectiu de l’indult era preservar l’honorabilitat del dirigent bancari
Els advocats del conseller delegat de Banco Santander estimen, en canvi, que en el procés contra Alfredo Sáenz s’han vulnerat drets fonamentals i ahir van anunciar que presentaran un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional (TC). El seu argument és que les limitacions imposades pel Suprem a l’indult de Sáenz poden suposar una vulneració del principi d’igualtat davant la llei i també una transgressió del dret a la tutela judicial efectiva.
Pel Suprem, en canvi, és clar que el govern de Zapatero va vulnerar la pròpia normativa sobre els indults quan, trobant-se en funcions després d’haver perdut les últimes eleccions generals, va acordar l’esmentada mesura de gràcia amb els efectes administratius esmentats. El Suprem va haver de veure que l’as- sumpte acabaria al Constitucional, perquè en la seva decisió afegeix la consideració que l’acord de l’Executiu no només és contrari a la llei que regeix els indults, sinó també a la Carta Magna. Segons el Suprem, el Govern va actuar “ultra viris”, és a dir, més enllà de les competències que té en la matèria.
La condemna imposada a Alfredo Sáenz i després objecte d’indult tenia relació amb fets ocorreguts el 1994, que l’Audiència de Barcelona va considerar constitutius d’un delicte de denúncia falsa. La sentència exposava que “amb el coneixement i beneplàcit de Sáenz”, Banesto –entitat de la qual era el màxim responsable–, va presentar una querella contra uns empresaris a qui va imputar una presumpta estafa i alçament de béns sabent que les acusacions eren falses. La decisió afegia que amb això es va pretendre posar en marxa una mesura de pressió per cobrar un deute que es reclamava a aquests empresaris, per valor de més de 600 milions de pessetes (uns 3,6 milions d’euros actuals).
La sentència ara dictada pel Suprem comporta que el Banc d’Espanya hagi d’analitzar si Sáenz manté el requisit d’“honorabilitat” exigit. Però la normativa sobre aquesta qüestió està a punt de canviar. El projecte que estudia el Govern suposaria que el Banc d’Espanya hauria de consultar el tribunal sentenciador (vegeu a sota) abans de resoldre sobre aquest aspecte, però sense que a priori es consideri que l’existència d’una condemna penal és incompatible amb una alta responsabilitat en una entitat bancària.