La ‘solució Quebec’ és possible

L’estratègia del Govern passa per agafar-se a qualsevol escletxa que ofereixi el marc legal espanyol, per petita que sigui, per poder celebrar la consulta a les bones. És obvi que si el Govern reconegués que no hi ha res a fer i que està en un atzucac, li quedarien dues opcions, i totes dues dolentes: rendir-se o fer la revolució amb una sabata i una espardenya. És per aquesta raó que l’Executiu català s’esforça a interpretar la sentència que anul·la la declaració sobiranista del Parlament amb l’alegria de qui ha recupe- rat l’esperança quan es temia el pitjor. El Govern insistirà que el got mig buit és mig ple. És una sobredosi d’optimisme no exempt de raó. Amb la sentència a la mà, no és impossible del tot aplicar a Catalunya la solució Quebec.

La sentència que nega la sobirania de Catalunya recorda que “aquesta conclusió és del mateix tenor que la que va formular el Tribunal Suprem del Canadà (...), en la qual va rebutjar l’adequació d’un projecte unilateral de secessió de les seves províncies tant a la seva Constitució com als postulats del dret internacional”. Què havia passat abans? Dues consultes. Què va passar després? Que el Parlament canadenc va promulgar la llei de Claredat que fixa les condicions de la secessió.

Si el tribunal espanyol fa referència al procés canadenc, és lògic que el Govern català s’hi agafi amb totes les forces. També aspira a un acord polític previ que permetia conèixer la voluntat dels catalans com havien fet i podran tornar a fer els quebequesos. Però alerta!: no és el mateix exercir l’autodeterminació que celebrar una consulta. L’autodeterminació implica, segons el resultat, la independència. En canvi, la consulta simplement indica un estat d’opinió, que caldrà tenir en compte per fer política. I a això és al que aspira, de moment, la majoria sobiranista catalana, tan moderada ella.