Sis dies de març

La seqüència és interessant, alliçonadora i no necessàriament premeditada en la seva totalitat. Divendres, 21 de març, s’anuncia la imminent mort d’Adolfo Suárez. El cap de setmana esdevé una gran oració fúnebre. Una cerimònia eucarística que aplega dreta i esquerra, el centre i la perifèria. Tots diuen participar, en un aspecte o un altre, de la substància del difunt: fidelitat al Rei, servei a Espanya, esperit de consens, audàcia, pragmatisme, obertura generosa a l’adversari (legalització del PCE) i creativitat al marge del guió oficial (restauració de la Generalitat i retorn de Josep Tarradellas). Diumenge a la tarda queda certificada la mort clínica. El fenomenal obituari de Suárez deixa en segon pla la contundent manifestació que té lloc dissabte a Madrid contra la política d’austeritat. Una manifestació en la qual Esquerra Unida i el PCE fan una gran ostentació de banderes per delimitar el seu territori –creixent–, a l’esquerra del PSOE. Els socialistes no es deixen veure. La marxa acaba amb incidents. Cent ferits: 67 policies i 33 manifestants. Vint-i-un detinguts.

El dilluns, llargues cues per visitar la capella ardent al Congrés. Dimarts, mentre es tanca la tomba del matrimoni Suárez a la catedral d’Àvila, el ple del Tribunal Constitucional es reuneix per anul·lar la proclamació sobiranista del Parlament de Catalunya. Resolució unànime, amb una porteta al mur que suggereix la reforma de la Constitució. L’endemà, dimecres, el Parlament dedica un minut de silenci a Suárez, amb els diputats d’ERC presents. Artur Mas afirma que el procés català continua i que ha de fer-ho amb “intel·ligència política”. Ocupació del rectorat de la Complutense de Madrid. En ple debat sobre la violència dels “radicals”, la policia deté cinquanta estudiants.