Primera prova legal
Acabo de llegir que el Partit Popular està satisfet per la sentència del Constitucional i no paro de preguntar-me per què. Em temo que sigui una alegria provisional. Certament, aconseguir que el TC aprovi el recurs del Govern central per unanimitat, sense un sol vot discrepant, és un èxit; però també l’anunci de disgustos; en el fons, el començament de noves tensions; l’aportació institucional al conflicte entre dues legitimitats, com és habitual, i la gran prova per saber si l’apel·lació a les lleis i la Constitució és el mètode més eficaç per resoldre la qüestió fonamental: que Catalunya continuï sent una part de l’Estat espanyol.
Escric això últim perquè l’estratègia coneguda del Govern central es limita a apel·lar a la legalitat per frenar el procés sobiranista. Es podrien esmentar desenes de declaracions de ministres i del president mateix en aquest sentit. Aquí hem continuat dient que és necessari, però no n’hi ha prou, perquè el senyor Rajoy no pot fer cap altra cosa que sotmetre’s a la Constitució i fer que es compleixi; però l’altra part, la de CiU i ERC, volen una altra cosa: qui aspira, com aquests partits aspiren, a tenir un Estat propi, no s’aturarà en les limitacions legals, sinó que es proposa de tenir la seva pròpia legalitat. Ho hem escrit moltes vegades, i ho va dir ahir el senyor Mas: “trobarem la manera de superar cada escull”.
I si no la troba, afegeix aquest cronista, se la inventa. Ja s’han posat sobre la taula maneres diverses de superar aquest escull del TC, però la fonamental és aquesta: el problema català es resol “amb accions polítiques d’altura, i no amb sentències del TC”, paraula del pre-
Com s’obliga tot un Parlament autònom a complir una sentència del Tribunal Constitucional?
sident. Amb diversos arguments, com ara que no és recurrible una declaració política o que no es pot tombar un acord parlamentari, els sobiranistes catalans es disposen a menystenir una sentència del tribunal de garanties. La Mesa del Parlament ja ha decidit mantenir la declaració com si aquí no hagués passat res, i ho entenc: si el sobiranisme acata la sentència, s’acaba el somni de l’Estat català. Els seus líders estan obligats a ignorar, resistir i incomplir, encara que s’exposin a un delicte de desobediència.
D’aquesta manera, la sentència no canvia res, i ara el problema és aquest. És evident que el Constitucional pot tombar una declaració o una llei d’un parlament autònom, igual que en pot anul·lar una del Congrés si contradiu la Constitució; però si unes forces polítiques desobedients no acaten el veredicte, què se’ls ha de fer? Declarar-les en rebel·lia? Aplicar-los la llei penal? Plantejat d’una altra manera: com s’obliga tot un Parlament autònom a complir una sentència del Constitucional? On queda l’autoritat de l’Estat i les seves institucions en el supòsit d’una insubmissió? La cosa és seriosa, ja ho sé. Però aquest és el tema. I la prova que el conflicte català no es resol només a còpia de legislació.