El fiasco de les autopistes madrilenyes
LES quatre autopistes radials de peatge de Madrid (R-2, R-3, R-4 i R-5), més la que uneix la ciutat amb l’aeroport de Barajas, van ser un fiasco. Es van construir en els temps de bonança econòmica, pensant en l’expansió futura del gran Madrid, quan en realitat no feien cap falta perquè la xarxa d’autovies gratuïtes que té la capital d’Espanya era més que suficient llavors i ho és ara. La prova és que, des del principi, el trànsit que hi circula ha estat clarament insuficient per amortitzar les elevades inversions realitzades.
A aquests errors en la planificació en l’època de les vaques grasses s’hi van sumar les reclamacions del preu just que van fer nombrosos propietaris de terres expropiades, que van guanyar davant els tribunals. El resultat de l’augment de costos que això va suposar juntament amb els ingressos insuficients derivats dels peatges, a causa del trànsit escàs, va ser l’entrada en concurs de creditors en cadena de les companyies concessionàries. El mateix va succeir amb altres autopistes de peatge, com la Madrid-Toledo (AP-41), l’Ocaña-La Roda (AP-36) i tres trams de l’AP-7 a Alacant, Cartagena i Vera.
Aquest enorme fiasco de les esmentades autopistes de peatge innecessàries, gràcies a l’àmplia xarxa d’autovies gratuïtes en els itineraris citats, ha provocat un deute superior als 5.000 milions d’euros. El problema addicional és que, en última instància, d’aquest deute n’hauria de respondre en bona part l’Estat si les empreses concessionàries, actualment en concurs de creditors, entressin en procés de liquidació definitiva. Els ministeris d’Hisenda i de Foment, que són els que ara tenen a les seves mans aquesta patata calenta pro- cedent d’anteriors governs, intenten reduir al màxim aquest eventual cost per a les arques públiques.
La proposta d’Hisenda i de Foment als creditors de les empreses concessionàries, que fonamentalment és la gran banca espanyola, és aplicar un quitament de 50% al total del deute i assumir el pagament de la resta. Això suposaria un gran estalvi per a l’Estat. Els creditors, d’entrada, perden molts diners. Però, a la pràctica, amb aquesta proposta evitarien –si finalment accepten aquesta reducció del deute– el fet de veure’s obligats a entrar en un procés judicial difícil i complex que es podria prolongar molts anys.
La proposta d’Hisenda i de Foment també planteja crear una empresa pública per gestionar les nou concessionàries d’autopistes ara en fallida, que encara deuen 1.200 milions d’euros més que no s’han pagat als propietaris expropiats, amb l’esperança que algun dia puguin tornar a ser rendibles, encara que aquest escenari no només és molt llunyà sinó que és certament improbable. La qüestió, en qualsevol cas, serà intentar que el manteniment de les esmentades autopistes no costi molts més diners a l’Estat.
La solució proposada no és bona per a ningú, ni per als creditors ni per a l’Estat, però davant aquest gran desastre financer sembla la menys costosa. En qualsevol cas, el gran perjudicat és el contribuent, que es veu obligat a assumir les pèrdues d’un negoci en el qual no tenia cap participació en els beneficis.
En suma, aquest és un capítol desgraciat més a sumar a l’escandalosa història del malbaratament registrat en les obres públiques en els anys d’alegria i irresponsabilitat econòmica que va viure Espanya i que tan car ha costat al país i als ciutadans.