Una maragda
Vikram Chatwal és un hoteler americà, nascut en una família d’origen indi. Va estudiar a Nova York, a la United Nations International School, i abans dels trenta anys ja tenia una cadena d’hotels de luxe que –a la manera de Conrad Hilton– va batejar amb el seu cognom: Chatwal Hotels. Ha aparegut en diverses pel·lícules i ha fet de model per a la revista Vogue.
Als mitjans de comunicació surt sovint per dues menes d’assumptes. El primer: les drogues –entrades i sortides de centres de rehabilitació– i, ara fa un any, perquè el van detenir en un aeroport de Florida acusat de possessió de cocaïna, heroïna, marihuana, alprazolam, lorazepam, ketamina... El van deixar en llibertat l’endemà i tres setmanes després el van fer fora d’un local, el restaurant Cherry, que precisament és en un dels seus hotels. El segon assumpte: les nòvies. Es va casar amb Priya Sachdev i ha estat embolicat amb Gisele Bündchen, Kate Moss... Totes, models. Ara fa prop de set mesos li va demanar a una altra, Esther Cañadas, que es casés amb ell. Com a mostra d’amor li va regalar un anell amb una maragda de vuit quirats, valorat en 228.000 euros.
Però passa que Esther Cañadas s’ha atipat d’ell (com totes les altres, per cert) i ha tocat el dos. Ha fotut el
Fa prop de set mesos li va demanar a Esther Cañadas que es casés amb ell
camp dels Estats Units i se n’ha anat a Mèxic amb una maleta amb les seves coses (les bruses, els pantalons, les sabates...) i, evidentment, l’anell. A Chatwal, que l’hagi deixat no li ha agradat gens. De manera que se n’ha anat als tribunals de Manhattan i ha presentat una demanda contra ella, on reclama que o bé li torni l’anell o bé li pagui el que li va costar. Ho trobo barroer. Si t’enamores d’Esther Cañadas (fet perfectament comprensible) fins al punt de regalar-li un anell, no pots ser tan groller de demanar-li que te’l torni el dia que partiu peres. Jo no he regalat mai cap joia a ningú però, si ho hagués fet i la cosa hagués acabat malament, no se m’hauria acudit mai de la vida demanar-li que me la tornés. I això que vaig créixer escoltant El rosario de mi madre, aquell vals de Mario Cavagnaro que, entre d’altres, cantaven Los Troveros Criollos i María Dolores Pradera. Parlava d’una separació tan traumàtica com la de Cañadas i Chatwal, i l’enamorat, amb el cor trencat, deia allò tan bonic de “Devuélveme mi amor para matarlo, / devuélveme el cariño que te di. / Tú no eres quien merece conservarlo, / tú ya no vales nada para mí. / Devuélveme el rosario de mi madre / y quédate con todo lo demás”. Com tot, deu ser qüestió de cultures però, si hi penses, té castanya que l’home de la cançó regalés a la dona de la seva vida el rosari de sa mare. Esclar que també hi ha el cas del terratinent brasiler que li va regalar al bisbe Casaldàliga just el mateix –el rosari de sa mare– fins que el balsarenyenc, quan va veure que el paio era un mafiós, l’hi va tornar. Al contrari del pixabrava d’en Chatwal, el mafiós es va emprenyar, com ha de ser.