Un ocell, un avió
Aveure si ho he entès bé. Un tribunal, els membres del qual són posats a dit per PP i PSOE, que té un president que ha militat al partit que governa l’Estat i ha deixat floretes per a la història de l’anticatalanisme, del qual tres membres –entre ells l’esmentat– han estat recusats pel seu partidisme pel Parlament, i que ha estat capaç de retallar un Estatut que tenia l’acord de tres Parlaments i l’aval d’un referèndum, aquest tribunal diu que Catalunya no és un subjecte polític?
És a dir, un tribunal politicoideològic, posat per polítics amb evident ideologia respecte a Catalunya, i amb un llarg historial politicoideològic acaba de situar-se per sobre de la identitat mil·lenària d’un poble i la voluntat dels seus ciutadans, expressada a través dels vots i del seu Parlament? Es diu Tribunal Constitucional, però atès el currículum de la cosa, bé caldria considerar-lo el darrer arrasador per controlar les decisions que s’han colat per les esquerdes de la política. Més ideològic i partidista que jurídic, donant per bona la idea que les regles de joc que van sorgir després de la dic-
Què és Catalunya, un ocell, un avió? Tal vegada una galàxia, atesa l’afició a enviar-nos a l’espai
tadura estaven contaminades d’inici. Això és una autèntica perversió del que significa la democràcia, utilitzant els ressorts de la democràcia.
El Tribunal Constitucional, doncs, ha dit que Catalunya no és subjecte polític. La pregunta, aleshores, és òbvia: què és Catalunya? Un ocell, un avió, és Superman? Tal vegada sigui una galàxia, atesa l’afició d’algun ministre a enviar-nos a l’univers sideral. I com que no som res –excepte per pagar, que llavors ho som tot, subjecte, objecte i predicat–, tampoc no podem dir que som sobirans, de manera que aquella expressió del Parlament del 24 de gener del 2013, “el poble de Catalunya, per raons de legitimitat democràtica, té caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”, quedaria sense efecte.
Tanmateix, és així? I com que, a més, el tribunal mateix es fa un bon embolic i acaba assegurant que no som subjecte, però el dret a decidir se subjecta en el terreny constitucional, la pregunta es reafirma: és així? Més aviat sembla el que sembla: que l’Estat intenta blindar la seva posició contra el dret de Catalunya a votar, utilitzant tots els ressorts legals que té a les seves mans, interpretant al seu lliure albir la legalitat. És una batalla de legitimitats, entre la que s’atorga l’Estat abusant de la interpretació de la llei, i la que s’atorga un poble quan vol decidir sobre si mateix. És, doncs, una batalla que es cou a Espanya, però es dirimeix en l’àmbit internacional. I per aquí van les coses, perquè en el moment en què el Parlament es va declarar subjecte sobirà, implícitament li va dir al Parlament espanyol que la decisió catalana no li pertany.
Anem, doncs, al xoc de legitimitats democràtiques entre subjectes sobirans, perquè una cosa està clara: la sobirania d’un poble és abans i després del que digui un tribunal polític.