L’actitud
ALa Sexta, li pregunten a Rodríguez Zapatero l’opinió sobre Suárez. “Para mí –diu Zapatero–, “lo más importante es que tenía lo esencial en un gran político, que es (pausa) …actitud”. La diminuta pausa que fa l’expresident és significativa: estic convençuda que volia utilitzar una paraula més precisa (“talante”), pero no pot, no gosa, ¡no pot dir “talante”! per por, segurament, de provocar una certa tensió al plató o una rialleta sorneguera. Aquesta bella paraula va quedar indissolublement unida a ell, i tots dos van patir un desprestigi i un oprobi semblants als que van patir Suárez durant la fase anomenada del “desencanto” i la frase “Puedo prometer y prometo”. En aquest país on la primera pedra es llança amb una facilitat espantosa i la rancúnia es cou a foc lent, caldran quaranta anys suplementaris per rehabilitar la paraula talante i potser (tant de bo), amb ella, també l’expresident que la va fer cèlebre. Però ara és Suárez qui toca rehabilitar. I, diguin el que diguin els que detesten els panegírics, tots els elogis tallen curt per compensar el mal que molts li van fer. No penso, com diuen alguns, que “si no l’hagués fet ell, la transició l’hauria fet qualsevol altre”. És molt possible que aconseguir que una colla de franquistes que vivien del règim se suïcidessin amb el seu propi vot, com així van fer quan es va votar la llei de la Reforma Política (el moment tan televisat que Suárez, cansat i alleujat, tanca els ulls i tira el cap enrere) no ho hagués pogut fer ningú més que ell (qui ho sap…). Per no parlar de les converses i dels equilibris que van possibilitar la legalització del PCE i tantes altres passes que van provocar una transició pacífica que, sovint, s’atribueix més al Rei que als seus veritables artífexs. Això que amb Zapatero es va anomenar talante, l’actitud cordial i dialogant que busca sense descans la perspectiva adequada a l’hora d’escoltar l’altre, Suárez ho duia a la sang. Ho diuen els que el van conèixer, però les millors entrevistes d’ell ho deixen veure clarament, en particular les que durant anys van vetar els seus assessors, com la que li va fer Josefina Martínez del Álamo. Per cert, que en aquesta entrevista Suárez es mostra profundament dolgut i diu: “Yo escucho y leo muchas cosas que se han escrito en los últimos cuatro años... ¡y hay una cantidad de inexactitudes y de errores de perspectiva...! Quién sabe lo que dirá la Historia dentro de treinta o cuarenta años...”. Doncs ara ja ho sabem: el present penalitza, i molt, els que es neguen a posicionar-se en blanc i negre, els que intenten veure les coses des de diversos angles per propiciar el punt de trobada dialèctica. La història, en canvi, els perdona la vida (una mica tard), i fins i tot els converteix en herois. I, és clar, aquesta no és una opció gaire atractiva per a polítics curts de mires que només pensen en l’interès immediat.
Caldran 40 anys suplementaris per rehabilitar la paraula ‘talante’ i potser, amb ella, l’expresident que la va fer cèlebre