Mares de cine
Sempre que protesto per l’escassetat de directores de cinema, escriptores, polítiques o el que sigui –com feia a l’article “Quinze per cent” ( La Vanguardia, 13/III/2014)–, algú em contesta que no importa el sexe de l’autor o autora, sinó només el resultat. Doncs bé, mirem els resultats. Proposo com a exemple el cicle de cinema sobre mares i filles que es va fer del 13 al 20 d’aquest mes a la sala Berlanga de Madrid. Vuit pel·lícules, cinc de cineastes homes (De Sica: La camperola; Bergman: Sonata de tardor; Zambrano: Solas; Haneke:
La pianista, i García: Mares i filles), i tres de directores: Mi vida sin mí de Coixet, A
mi madre le gustan las mujeres de París i La bicicleta verda d’Al-Mansur. A les pel·lícules masculines apareixen tres tipus de personatges femenins, de con- torns tan ben definits com si estiguessin retallats en cartró: la bona mare, la mala mare i la no-mare. La bona mare és una dona sense desitjos propis, a qui només importa la seva família; i aquestes pel·lícules ens la presenten com un personatge exemplar, encara que acabi vençuda (Sophia Loren a La camperola), sigui una depressiva (Liv Ullmann a Sonata de tardor) o esclava d’un maltractador (María Galiana en So
las). El pol oposat és la mala mare, per excés (una tirana insuportable: Annie Girardot a La pianista) o per defecte: Sonata de
tardor sembla que s’entesti a demostrar que una mare amb una carrera d’èxit és un monstre d’egoisme... No hi ha res pitjor que una mala mare, semblen que ens diguin aquests directors… o sí: una no-mare. Ana Fernández a Solas, Isabelle Huppert a La
pianista, Naomi Watts a Mares i filles, són dones infelices, amargades i cruels. Quines joies. Sort que els guionistes se n’apiaden i els ofereixen una via de redempció: es queden embarassades i, tot i que no volien, acaben sent mares, cosa que les torna automàticament felices i bondadoses. Renuncien a la malvada ambició professional i fins i tot se les veu més rosses.
I en les pel·lícules de directores? En les tres que he esmentat, els personatges femenins no es defineixen només per si són mares o no, sinó que tenen altres dimensions: treballadores, amants, amigues... I com a mares, no són àngels ni dimonis, sinó humanes. Perquè després diguin que és igual qui dirigeix les pel·lícules, o escriu els llibres, o defineix les polítiques.