La banda dels PERUANS
El Nobel ha donat visibilitat a una de les literatures més riques de Llatinoamèrica
Lima no és aquests dies l’horrible, com la va batejar Sebastián Salazar Bondy en un llibre mític del 1964, sinó l’efervescent. I d’això en té bona part de culpa el premi Nobel de literatura, Mario Vargas Llosa, que en comptes de retirar-se a les seves estances creatives, ha invertit la capacitat de requesta amb què el va investir l’Acadèmia Sueca a posar aquesta ciutat al mapa, amb una iniciativa que la converteix per uns dies a la capital de la literatura llatinoamericana.
Quan Herman Melville va arribar a Lima, impressionat per la
garúa i la impossibilitat de veure l’horitzó a causa de la boira, va decidir situar-hi una part del seu
Moby Dick. Aquests dies, tot i això, un sol radiant i un cel net saluden la primera Biennal de Novel·la Mario Vargas Llosa, un certamen que se celebra fins avui dijous –divendres a la matinada a Espanya–, i que té el seu atractiu, més enllà de les taules rodones, en el nou premi de novel·la que distingirà la millor obra en espanyol publicada en els últims dos anys.
Escriptors de diverses generacions d’una desena de països conformen, en els debats, una panoràmica global de la narrativa en castellà. Ponències i xerrades sobre com afecten la lectura les noves tecnologies o la violència, o el poder creixent de la no-ficció en les preferències dels lectors –excepte a Espanya, de moment– es van succeint mentre el jurat presidit per José Manuel Blecua, el director de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE), delibera cada dia –de debò– sobre quin dels tres finalistes resulta més mereixedor del premi.
Al Museo de Arte Contemporáneo de Barranco, diverses generacions d’autors peruans s’abraçaven a Vargas Llosa, com a tribut a l’home que ha contribuït a donar-los visibilitat. Fernando Iwasaki –que resideix a Sevilla– recorda la tradicional distinció entre autors urbans i indigenistes: “Hi ha hagut sempre narradors mirant més cap als Andes, amb una reivindicació de José María Arguedas, Manuel Scorza o Ciro Alegría”. L’indigenista Arguedas –que es va suïcidar el 1969– era blanc, però va créixer entre els indis després de ser maltractat per la seva família. Vargas Llosa ha representat per alguns l’altre pol, l’urbà i cosmopolita, però el cas és que també es pot veure com una síntesi en el sentit que la seva narrativa fon i explica els tres Perú: la costa (urbana), la serra (rural) i la selva.
“Durant els anys noranta –prossegueix Iwasaki– els autors andins van tenir una sèrie de raons amb els costaners. Ara està superat. Tot canvia arran del Nobel a Vargas Llosa del 2010. Aquest premi ha tingut un efecte benefactor sobre la literatura peruana. El món té ara curiositat per saber el que s’escriu al Perú. Tots gaudim d’una visibilitat nova, fins i tot els autors anteriors a ell, que es veuen com el llinatge del qual prové. A més d’aquells ja coneguts, seria formidable que també es llegissin fora del país els llibres de Peter Elmore, Carlos Herrera Ricardo Sumalavia o Enrique Planas, entre d’altres”. Jorge Eduardo Benavides afegeix a la llista Gustavo Rodríguez i Javier Arévalo.
Per Benavides, “la literatura sobre la violència va ser hegemònica durant molt de temps. El 1980 va començar el terrorisme de Sendero Luminoso, que la faria néixer. Van ser anys de lluites entre els andins i els criolls, aquests últims blancs i cosmopo- lites. Els primers creien que tenien la visió correcta del conflicte i fins Abril rojo de Santiago Roncagliolo va ser criticada, com si un crioll no pogués tractar el tema del terrorisme. Pensin que hi va haver setanta mil morts, i que Sendero Luminoso va estar a punt d’entrar a Lima i fer caure el govern, nosaltres parlem de la
guerra”.
I els joves? “S’allunyen de qualsevol bàndol –resumeix Benavides–. La seva literatura és menys política, pot succeir en qualsevol lloc i, de fet, amb ells resulta absurd utilitzar el concepte de lite
ratura nacional”. Jeremías Gamboa –amb el seu vigoritzant Con
tarlo todo–, Roncagliolo o Carlos Yushimoto són tres dels noms més citats.
Javier Cercas és un dels convidats estrella d’aquesta Biennal. Explica que treu nova/vella novel·la per a abans de Sant Jordi: es tracta d’El vientre de la ba
llena (Mondadori), original del 1997, sobre un professor ajudant de literatura que enganya la seva esposa amb un amor d’adolescència, produint un encadenament d’esdeveniments que construiran un malson. “En realitat és gairebé una altra obra, perquè l’he reescrit. Bàsicament he netejat, he tret moltes coses”, explica.
La presència d’escriptors de tants països fa, inevitablement, recordar el boom dels anys seixanta i setanta.
L’editora d’Alfaguara, Pilar Reyes, reconeix que l’última vegada que hi va haver un mercat comú de llibres en espanyol “que venien enormes quantitats a tots els països” va ser amb aquests nois, García Márquez, Vargas Llosa, Cortázar... i que encara avui s’està intentant recuperar aquesta ona. Benavides constata la triple direcció de les actuals onades migratòries d’escriptors: “Avui, Espanya, França i els EUA són les destinacions preferides”.
Gabriela Wiener, que viu a Madrid, és una de les exponents de l’auge de la crònica, el corrent de moda: escriure no-ficció amb la mateixa ambició literària que una novel·la. Iwasaki no creu que “com es diu tant, li deguem res a
The New Yorker. La crònica en espanyol té una tradició tan o més rica que en anglès. Em puc remuntar a Edwards Bello, Rubén Darío, Nájera, Camba, Wenceslao Fernández Florez, Chaves Nogales, Josep Maria de Sagarra, Perucho, Pla... O a altres catalans com Sebastià Gasch. No li devem res a Tom Wolfe o Truman Capote, més enllà dels bons moments que ens han donat en llegir-los”.
Un dels debats en voga és si el llibre en paper sobreviu. Alguns afirmen que les noves tecnologies i la vida moderna impedeixen
de disposar del temps i la concentració necessàries per llegir com es feia antany. Sergio Vilela va divertir l’audiència mostrant experiments reeixits: l’editorial argentina Eterna Cadencia va posar a la venda novel·les amb tinta que s’esborra al cap de dos mesos, per forçar els lectors a llegir (els estudis diuen que un 60% dels
LA PAU De les pugnes entre andins i costaners s’ha passat a una literatura no nacional
JAVIER CERCAS Ha reescrit ‘El vientre de la ballena’ i la publicarà abans de Sant Jordi
llibres que es compren finalment no es llegeixen) i va mostrar un vídeo amb totes les possibilitats que ofereix la tecnologia als lectors, des de comprovar la fidelitat de les fonts fins a crear clubs de lectura o fins i tot participar en el contingut de la història.