Vargas Llosa contra Rómulo Gallegos
El Booker i el Goncourt són els altres dos models en què es mira el guardó acabat de crear
La seva dotació és inusualment alta: 100.000 dòlars –uns 72.000 euros–. Té el suport del Banco Santander, dels governs peruà i espanyol i d’alguns mecenes privats. Els seus promotors volen que sigui el Booker o el Goncourt espanyol, és a dir, el guardó a obra publicada més apreciat per un autor, que multipliqui les seves vendes i tingui un prestigi indiscutit. Es presenta, doncs, com una clara alternativa –o contrapoder– al premi Rómulo Gallegos, en l’òrbita del Govern veneçolà, que té la mateixa dotació i que, en les seves últimes edicions, ha premiat el porto-riqueny Eduardo Lalo, l’argentí Ricardo Piglia i el colombià William Ospina. És curiós –significatiu?– que Vargas Llosa, al matí, en un congrés liberal, denunciés la deriva autoritària del règim de Veneçuela i, a la tarda, en la seva biennal literària, promogués el nou premi.
El jurat del Vargas Llosa està presidit per José Manuel Blecua, director de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE), i el secunden quatre savis més: Marc Martos, el seu homòleg a l’Acadèmia Peruana de la Llengua; l’escriptora brasilera Nélida Piñón; l’historiador mexicà Christopher Domínguez Michael i l’assagista xilè David Gallagher.
Els seus primers tres finalistes són els espanyols Rafael Chirbes (per En la orilla, favorita entre la premsa especialitzada, encara que alguns creuen que pot perjudicar-lo la seva no assistència a Lima per motius de salut) i Juan Bonilla (Prohibido entrar sin pantalones) i el colombià Juan Gabriel Vásquez (Las reputaciones).
Algun detall que no s’ha contemplat en aquesta edició –com donar a conèixer la longlist de les deu obres que van ser valorades per passar a la final– augmentaria encara més l’interès, que no és cap bestiesa, ja que hi ha un centenar de periodistes acreditats. Una altra norma potser revisable en el futur és que, per guanyar el premi, calgui presentar-s’hi, cosa que assegura que ningú no el pugui rebutjar però planteja el dubte de si s’ha oblidat alguna obra major.
Sobre els tres arguments dels nominats, dir que En la orilla (Anagrama) és la novel·la coral de l’Espanya de la crisi i l’atur, com Crematorio ho va ser dels anys del pelotazo, amb una sèrie de personatges que viuen en un pantà i mantenen una resta de dignitat. Prohibido entrar sin pantalones (Seix Barral) segueix els passos del futurista rus Vladímir Maiakovski, que va arribar a la categoria de poeta nacional soviètic. I el llibre Las reputaciones (Alfaguara) aborda el poder d’un caricaturista en un diari, que s’enfrontarà a un horrible episodi del passat que torna a prendre vida.
El president del jurat, José Manuel Blecua, comentava que, després de l’èxit descomunal del Quijote i el Cien años de soledad editats per la RAE –amb vendes de més de dos i d’un milió d’exemplars, respectivament– “els altres títols han tingut diferent resposta”. Els nous usos socials –desenes de milions de consultes al diccionari d’internet– obligaran a la docta institució a plantejar-se reformes encara no definides.
En fi, com deia el mateix Mario Vargas Llosa, “res no hi ha millor contra la depressió que exercitar una vocació creativa o entregar-se a aquest entreteniment superior que és la lectura”.
Al seu voltant, envoltat d’obres d’art a l’impressionant jardí de l’empresari George Gruenberg, un dels col·leccionistes més importants d’Amèrica Llatina, rondaven escriptors i gent del món de la cultura, convençuts d’estar assistint al minut zero del que serà un dels grans premis de l’ecosistema literari.