Els policies d’aquí
Sukhwant Singh fa deu anys que treballa a la fusteria: és l’oficial que ha vingut a instal·lar les persianes noves. En Genís és el seu ajudant, no sé si encara se’n deu dir aprenent, com a l’època dels meus pares. Al llarg del matí, feinegen a la part del darrere de la casa i no els veig gaire. Però a la tarda han de muntar les dues persianes grans de la sala, i mentre vaig fent amb l’ordinador, me’ls miro i me’ls escolto. Sukhwant és sikh. Tot i que la seva llengua vehicular és el castellà, entén perfectament el català i s’hi fa entendre la mar de bé. En Genís el van adoptar uns pares del poble, ha anat a l’escola d’aquí i parla un català perfecte. Porten els corrons, nous i brillants, i els col·loquen dins les capses. Munten les guies als paraments de la finestra. Fan sortir les lamel·les pel registre i les introdueixen a les guies, col·loquen la cinta a la politja i al recollidor, i la fan anar amunt i avall per comprovar que tot funciona correctament.
Veig que han començat a descobrir l’entorn perquè mentre van muntant les peces, s’expliquen les excursions que han fet. Sukhwant va pujar un dia fins a la fageda i va quedar enlluernat: li va semblar una pel·lícula. Genís explica que va arribar en bicicleta fins al Mas Vilar. Sempre se n’ha dit El Vilar, que és el nom que a Catalunya designa habitualment els petits llogarrets. Amb aquest nom apareix als mapes de l’Alpina. Però d’ençà que l’han transformat en casa rural, en diuen Mas Vilar, que els deu semblar més rústic. En Genís va seguir pedalant i va arribar fins a una altra casa que es diu Coll de Te. Li han dit que a dalt de tot de la pista hi ha un convent.
Em meravella sentir-los parlar. La geografia que per mi és tan familiar, per a ells és un espai incert, d’aparició i descoberta. L’han explorat amb cautela i respecte, sense sortir del camí segur: el primer que fa tothom quan s’acosta a aquestes muntanyes, potser perquè, a més de bonic, es pot fer en cotxe. Més enllà hi ha una
Sukhwant és sikh, la seva llengua vehicular és el castellà, però es fa entendre en català la mar de bé
nebulosa de boscos, rieres i turons, que ara mateix els resulta impossible de delimitar i comprendre, però que d’aquí a no gaire deixarà pas a una realitat concreta d’arbres, cases, roques, pistes, camins i corriols, itineraris que entraran a formar part de l’experiència de l’un i l’altre.
Fico cullerada en la conversa. Explico com es pot fer per pujar per la pista i baixar per una altra pista o per un corriol. No coneixen els noms de les cases o de les ruïnes de cases que els dic per orientar-se. Quan en Genís parla del convent de Santa Fe, li explico el descobriment que vaig fer fa un parell d’anys: havia estat una capella militar. Els ensenyo la fotografia, que a mi m’impressiona molt, d’una desfilada davant de Les Agudes amb un falangista que saluda a la romana, l’any 1944. Sukhwant mira la foto, veu les botes de mitja canya del falangista. i em pregunta: “Són policies d’aquí?” El paisatge sense història. O amb una nova història i un nou començament.