El turista català que es va despullar als Uffizi diu que “no és obscè”
Un turista espanyol de 25 anys es va despullar dissabte passat davant el quadre El naixement de Venus del pintor renaixentista Sandro Botticelli a la Galeria dels Uffizi de Florència. Després, es va posar de genolls i va llançar pètals de rosa, emulant les flors que cauen sobre la deessa que sorgeix de les aigües sobre una petxina en el cèlebre quadre, i a cridar “freedom”, llibertat. El seu gest, que va fer que fos detingut per ac- tes obscens i després posat en llibertat, ha inundat aquests dies les xarxes socials perquè una guia turística, Susanna Mantovani, el va immortalitzar amb la seva càmera i va penjar les fotos a Facebook. I ara La Vanguardia ha trobat aquest jove turista i ha parlat amb ell: es tracta del català Adrián Pino Olivera.
“És un quadre que sempre m’ha fascinat, des que als deu anys el vaig descobrir gràcies a una reproducció que es trobava a la biblioteca de la meva escola”, explica Pino, que va entendre molt després el motiu de la seva “devoció infinita” per aquesta pintura, quan, diu, va llegir l’assaig Lo bello y lo siniestro del filòsof Eugenio Trías.
“El naixement de Venus amaga, alhora, tota la bellesa i tota la foscor”, afirma. I explica que per a ell el seu acte només va ser una demostració de llibertat. Per això va cridar “freedom”. Ho tenia tot estudiat des que va volar des de Barcelona, fins i tot pintar-se una mà de vermell, símbol que acostuma a utilitzar en alguns dels seus actes performàtics. “En despertar, la meva mà s’havia tenyit de vermell i volia fer caure el mur blanc”, escriu a la seva pàgina web. Pino coneix bé el funcionament dels museus i centres d’exposició perquè ha treballat com a informador en alguns dels més importants de Catalunya fins que ha decidit dedicar-se en exclusiva a la performance. I afirma que amb els seus projectes col·laboratius busca implicar joves artistes. “Som una generació perduda, però l’art ens pot salvar”, assegura.
El creador català, que va ser un dels impulsors del col·lectiu teatral Nakadaska, defensa que el que fa és potenciar el costat creatiu de les emocions i “la força del nen interior”. També la mirada crítica. “No estic gaire d’acord que siguin els museus els que diguin què és art i què no, què hem de considerar cultura i què rebutjar com a tal”. I assegura que no entén per què alguns han qualificat la seva acció d’obscena. “No sóc un obscè. A qui ofenc amb el meu cos nu en una sala plena de pintures de nus?”.