Buscant suports entre els crítics
Jordi Martí, un aspirant que no agrada a la direcció
Jordi Martí ha demanat que li passin una còpia de la seva intervenció a la cimera dels crítics del PSC que es va celebrar divendres passat a les Cotxeres de Sants. Es vol veure perquè assegura que és la primera vegada, que ell recordi, que ha utilitzat un to de míting. Va pujar a la tribuna amb les notes que ell mateix havia escrit a la llibreta –una Moleskine que utilitza per afinar les idees en tots els seus actes d’aquesta campanya– però quan va començar a parlar va intuir que la situació exigia una altra cosa. De manera que va guardar el quadern a la butxaca, va emfatitzar la veu, va subratllar les frases més combatives i va aconseguir arrencar algunes salves d’aplaudiments. Admet que es va sorprendre a si mateix.
La campanya de les primàries del PSC per elegir el candidat a l’alcaldia de Barcelona el 2015 no passarà a la història per la capacitat de mobilitzar la ciutadania. Però a Jordi Martí li hauran servit perquè quedi ben clar, no només als que l’han escoltat
VISIÓ Dóna per acabada la disjuntiva entre Catalunya i l’àrea metropolitana
sinó sobretot a sí mateix, en quin punt de la galàxia socialista es troba en aquests moments: en algun lloc de l’hiperespai exterior.
D’entre els cinc candidats que es presenten a aquestes primàries era el millor preparat per guanyar el debat sobre les qüestions municipals i sovint espesses. Gairebé tota la carrera professional d’aquest llicenciat en Pedagogia de 48 anys i tota la seva carrera política s’han desenvolupat a l’Ajuntament, primer a l’ombra del seu mentor, Ferran Mascarell, a l’Institut de Cultura de Barcelona, i després amb l’empara de l’alcalde Jordi Hereu, que li va confiar l’àrea de Cultura en l’últim mandat socialista. Però, en canvi, en aquestes primàries, Martí s’ha distingit per ser el candidat sobiranista, el més sobiranista i crític amb la direcció de tots cinc aspirants. En les tres setmanes de campanya ha posat l’accent en aquesta part del seu discurs, convençut –a diferència de la resta de candidats, ell ja ho sabia per endavant– que la política local i la fontaneria de les ciutats interessa molt poc a la tropa mediàtica nacional. I també per convicció: fa temps que va donar per conclosa la vella dicotomia pujoliana entre Catalunya i l’àrea metropolitana de Barcelona.
Amb aquests elements, la seva campanya de baix cost ha estat del més eficient dins de la ineficiència d’aquest esdeveniment polític organitzat pel PSC, unes primàries de partit on pot votar qualsevol ciutadà. El seu equip és tan escàs com el dels altres –Carlos González, Marta Grabulosa i Jordi Mercader, tots tres càrrecs de confiança del grup socialista de l’Ajuntament– i ha establert el seu quarter general en un local de Ciutat Vella, al carrer Ferlandina on dilluns passat va convidar La Vanguardia a participar en una reunió de l’equip. El més modern del local de la candidatura és un ordinador que encara funciona amb Windows XP i en el qual no es poden veure ni els vídeos –ahir en van estrenar
A CARA O CREU Si no passa a la segona volta, el seu futur al grup municipal és molt negre
l’últim– de la seva pròpia campanya.
Un dels primers actes protagonitzats per Jordi Martí que va aconseguir un cert impacte mediàtic a la seva campanya va ser un concert al carrer de flauta –la música, sosté, és un coadjuvant imprescindible de l’educació– que ha inspirat el títol d’aquesta crònica però que té una doble intenció. Perquè Martí ha destinat tots els seus esforços a provar d’arrossegar darrere seu, com el flautista d’Hamelín, tots els que avui viuen lluny del PSC, l’ampli front de vot progressista de Barcelona, en el qual figuren inesperats conversos a l’independentisme –tàctic o no– i també víctimes dels successius desenganys familiars de l’esquerra. El seu missatge és nítid: si algú vol canviar a fons el PSC, inclosa la direcció actual, que el voti.
Jordi Martí ha plantejat aquesta batalla a vida o mort. Si dissabte passa a la segona volta té encara alguna possibilitat de continuar al capdavant del grup municipal a l’Ajuntament. En cas contrari és molt probable que se n’hagi d’anar. Sobretot si guanya el seu principal adversari, Jaume Collboni, que ja ha advertit que si aconsegueix la victòria prendrà el comandament de les oficines socialistes de plaça Sant Jaume i exercirà una oposició inclement contra l’alcalde Xavier Trias.
El retret principal que li fan els que encara tenen certa fe en el futur del PSC i continuen al PSC és que Martí se n’ha anat massa lluny del partit per poder impulsar un canvi des de dins. I li recorden que al si del grup socialista municipal avui hi ha pocs o cap afí entre els regidors. Jordi Martí espera contrarestar els militants que no el votaran amb electors independents com algunes de les vuitanta persones que va reunir dilluns a la Perla, l’espai teatral que dirigeix Oriol Broggi a l’antic hospital de la Santa Creu. Tota la seva campanya ha consistit en actes com aquest: matí i tarda, reunir vint, trenta, vuitanta ciutadans en espais neutrals.
Quan va acabar l’acte de la Perla es va acostar a Jordi Martí el venerable Isidre Molas, referent d’aquell vell PSC la fortalesa i capacitat d’integració del qual tots voldrien reconstruir. Va ser una conversa molt breu. Després Martí va continuar amb les seves coses.