Ana de Armas i Martiño Rivas, amor retroviral
El Festival de Màlaga va marcar aquesta setmana un esglaó inequívoc en la carrera d’Hugo Silva: per primera vegada aquí no va sentir crits de les noies a la catifa vermella, sinó un aplaudiment cortès. Els xiscles se’ls va emportar Martiño Rivas, en lloc d’ell. Rivas protagonitza amb Ana de Armas Por un puñado de besos, la nova pel·lícula de David Menkes, història d’un embolic tremebund entre dos seropositius (un d’ells, a més, guarda un altre secret terrible) que parlen en un llenguatge a mig camí entre Danielle Steel i un anunci de colònia: que si l’inevitable és bo i dolent alhora, que si veig en la seva mirada que és transparent i tèrbola, i tota una col·lecció inacabable de frases similars de significat arcà, entre cançons pop i càmeres lentes. Tots dos estan guapíssims –tret del pentinat retro d’Ana de Armas, que sembla una revenja–, com maquíssims són els seus pisos, oficines, els bars on paren, els apartaments buits en què es colen o els ponts dels parcs on diuen coses. Les seves interpretacions són inescrutables; és impossible saber si deixen anar les seves frases amb naturalitat, ja que ningú no havia dit mai abans les coses perifràstiques que diuen aquests personatges tan intensius. Per això, la projecció per a la premsa va acabar amb una ovació irònica: els bravos tancaven una sessió en la qual els moments més així havien estat saludats amb sonores rialles de la crítica, entre protestes d’un sector del públic general que cridava: “Però de què rieu?”. Això sí, aquestes belleses van engalanar la catifa vermella del festival, de manera que, per aquesta banda, res a objectar.
I pel que fa al sex-appeal d’Hugo Silva, per dir-ho a la manera de Menkes, el temps és una rampa, però les seves seqüeles, una escala. I jo què sé!