Revenja contra Prim
Les joventuts llibertàries, i a sobre de Gràcia, anaven sense embuts i no toleraven dilacions. I així, poc després d’haver estat esclafat a Barcelona l’intent de cop d’Estat del 36, havien comminat l’Ajuntament que fes enderrocar el monument a Prim.
Pel que sembla, els de la plaça Sant Jaume donaven allargs a l’assumpte, potser perquè tenien més problemes en tràngol de resolució. Els joves irats, als quals potser encara dolia més el greuge evidenciat del tradicional i sabut centralisme barceloní, ja n’estaven farts i tot d’una van resoldre passar a l’acció.
La informació sobre l’esdevingut no explicava el desenvolupament de l’acció, sinó el resultat. Es va publicar en portada el 22 de desembre i en substància detallava que a primera hora del matí del diumenge 20 havia estat enderrocada l’estàtua del general Prim, que jeia a terra amb bastants desperfectes. Afegia la breu gasetilla que tots els bar- celonins coneixien l’escultura, que apareixia als fullets i àlbums de propaganda turística. Acabava la nota informativa amb la incògnita sobre la destinació que es donaria al pedestal buit i al bronze caigut, que pesava força quilos.
No es donaven més detalls. Possiblement era a causa que no hi va haver testimonis di-
La demolició del monument va ser la venjança dels llibertaris de Gràcia
rectes, però malicio que tampoc no es desitjava, per clares motivacions polítiques.
En qualsevol cas, l’autoria quedava clara, ja que havia estat estampada a la base pètria del monument: “FAI. Monument enderrocat per les J.J. L.L. de Gràcia”.
El pas immediat va consistir en la fosa del bronze, no tant per la quantitat de material de guerra en què es podria transformar, sinó per la simbologia revolucionària de l’acció: encara que tardana, una venjança.
La venjança era per haver esclafat a canonades el 1843 als jamancios, així batejats en proclamar que anaven a endrapar els enemics, tant per la fam que patien com per tractar-se d’enemics de classe. I el general no s’havia esporuguit davant d’aquest desafiament, encara que no va menysprear el risc, en precisar que el desenllaç de la lluita no li podria reportar cap altra conseqüència que “o caixa o faixa”.
La peanya va recuperar al cap de pocs anys el Prim de bronze. L’encarregat de la feina va ser Frederic Marès, convertit llavors en restaurador de monuments. A diferència del de Güell, es va limitar gairebé a copiar l’obra original. Va introduir-hi algun canvi secundari. Va modelar una cua molt més voluminosa i abarrocada que l’anterior, obra de l’escultor Lluís Puiggener. En aquest cas no va despertar cap crítica, a diferència de l’onada negativa que va provocar una altra cua, la que va aportar el 1950 a l’escultura de Ramon Berenguer, que Josep Llimona havia modelat molts decennis abans.