“Ara hi ha més pressió”
Marc Márquez, guardonat com la gran revelació de l’esport mundial
“És difícil veure’t amb 21 anys al mig de totes aquestes llegendes. És un orgull i un somni. La gràcia dels Laureus és que són ells que voten, gent que en sap molt, d’esport. Potser no t’adones del que has aconseguit fins que no t’ho reconeixen”. Més reconeixement a les seves gestes, culminades l’any passat amb la consecució del títol de MotoGP en la seva temporada del debut, és el que va rebre ahir el pilot català Marc Márquez amb el premi Laureus a la gran revelació de l’esport mundial del 2013.
“Si és difícil arribar, encara més difícil és mantenir-se en aquest nivell. De moment, les ganes i la motivació poden més que qualsevol altra cosa i hem començat bé. Sincerament, no em veia guanyant a Qatar. El podi era un bon resultat, després de la lesió i de perdre’m part de la pretemporada. Guanyar és encara molt més important. Però això és molt llarg”, va explicar ahir.
Guanyar és sempre un plus. Però Marc, tot i que ja s’hi ha acostumat, no necessita pas guanyar per lluir un somriure sincer i gairebé permanent. “A Qatar vaig acabar els primers entrenaments onzè o dotzè, però continuava estant content perquè sabia que el cap de setmana seria molt llarg. Si afrontes les coses amb positivitat i creus que sortiran bé ja és un pas petit més. Tu mateix et convences. De vegades m’han de dir que em posi seriós, però sé diferenciar bé quan toca treballar i quan toca divertir-se. Que se’m vegi un somriure a la cara no vol dir que m’estigui divertint tota l’estona. Quan em poso seriós també se’m nota. La imatge te la posen els altres. Si et veuen així és bon senyal. Sempre m’he sentit molt acompanyat i això t’ajuda a ser més natural”.
S’ha acostumat a guanyar i a batre tots els rècords de precocitat en un món de joves estrelles. “El boom ha vingut molt de cop. Ja ho vaig notar en guanyar a Moto2 i passar a GP, però sí que el fet de guanyar el primer any i que ara tothom esperi molt de tu et ve una mica gran, encara que l’important és si l’entorn t’estabilitza i no et fa canviar gaire. Si ha anat bé fent les coses així, no s’ha de canviar”.
Si alguna cosa li fa por no és la moto, segur, “encara que de vegades després d’una caiguda li agafes respecte”. “Por, del mar, de la profunditat; això és una cosa que no puc suportar”.
Por ni de la moto ni de la pressió, encara que “aquest any n’hi ha més”, assegura. “L’any passat no hi havia gairebé gens de pressió. En les últimes curses, sí, pel que havia fet i perquè només jo podia perdre el títol. L’any passat valia qualsevol cosa. Ara la gent exigeix que defensis el títol, com és lògic, i ho notes. Però normalment treballo bastant bé amb pressió”.
No llegeix gairebé mai la premsa. “Per a què he de llegir una cosa que he dit jo?”. Li agrada el futbol i espera “com a culer, que el Barça guanyi la Lliga, encara que no sóc un fanàtic i vaig tenir la sort que el Madrid-Barça coincidís amb el podi de Qatar”. I creu que els seus rivals seran aquest any “els de sempre”. “Lorenzo i Pedrosa són els més forts. A Lorenzo el veig com el màxim rival, seguit de Pedrosa. I Valentino de moment també”.
Sempre l’anomena Valentino, a Rossi, a qui admira perquè “fa coses diferents” i amb el qual tenen un afecte mutu perquè l’ita- lià “des del meu debut sabia el meu nom i em saludava; era estrany, perquè estava acabant justet en els punts, no sortia a la tele però ja sabia qui era, cosa que el destaca com a pilot i com a persona”. “Sempre m’ha respectat i hem rigut molt junts”, apunta. Afegeix, rient, que “amb ell me n’aniria de festa; és especial”. “I amb Dani (Pedrosa), també; ja ho hem fet. Ens avenim. I amb Álvaro Bautista”. Jorge Lorenzo és una altra cosa. “Ens hem trobat en alguna festa, però cadascú va amb el seu equip i amb el seu entorn”.
ETERN SOMRIURE “De vegades em diuen que em posi seriós, però sé quan toca treballar i quan toca divertir-se”