Centra Alves
Al Barça se l’acusa amb certa freqüència de fer un futbol reiteratiu i previsible, amb un ball de rondos calcats d’un partit a l’altre, estèrils gairebé sempre. No dic que no, perquè el futbol de toc estudia, mareja i avorreix els contraris a còpia de remenar la pilota. Hi ha qui diu que hipnotitza els rivals. L’esplèndid gol d’Iniesta al Bernabeu va estar precedit d’un minut de tocs vulgars fins que es va produir l’esquerda i Messi se’n va adonar. Però cal intentar-ho moltes vegades per generar ocasions de gol. Fins i tot a l’època de màxima esplendor, el Barça ha tingut fases molt llargues i partits sencers de passades i passadetes tan infructuoses com avorrides.
Els registres de les últimes temporades, també d’aquesta, certifiquen que el sistema funciona, tot i que ens han pres la mida i saben com bastir muralles ciclòpies. L’altre dia, quan van expulsar Ramos, vaig pensar que no guanyaríem perquè al Barça li costa molt jugar contra deu. Les defenses numantines exigeixen paciència i una multiplicitat de recursos més fàcil de dir que d’executar, perquè el xut de lluny no sempre és factible ni serveixen de gaire les pilotes penjades a l’olla quan els nostres davanters són uns taps de bassa.
Dani Alves és el Bill Murray del dia de la marmota barcelonista. Els locutors es fan un fart de repetir: “Centra Alves...”. Llevat de rares excepcions, allò que segueix és prou conegut, és a dir, res de res. Les pilotes centrades per Alves solen anar a les mans del porter o al cap dels defenses. O enlloc. Certament algun gol hem aconseguit gràcies a un bon servei seu, però centra tant i amb tan poc d’encert, que es repeteix i repeteix sense èxit. Montoya l’iguala en aquest aspecte, perquè té la mateixa vocació ofensiva i no centra gaire més bé.
Ho dic sense embuts: no m’agrada Alves com a extrem dret. Li falta ofici de davanter i té tendència a acabar les jugades penjant pilotes a l’àrea sense precisió. Com diem en català, si l’encerto l’endevino. Les seves virtuts impliquen defectes, i al revés. Virtut: és un lateral de molta empenta, que no dubta a pujar ràpidament i que s’aproxima a l’extrem dret natural –Alexis, Pedro, Neymar– per buscar superioritats en atac. Defecte: sovint deixa desguarnida la seva banda i regala molt d’espai al contraatac rival. Més virtuts: es deixa la pell al camp, té personalitat, encomana energia als companys i a la grada, cobreix molt d’espai i té un bon cacau. Més defectes: és anàrquic; tot i que és solidari en les ajudes defensives, es descol·loca fàcilment i, com queda dit, centra a la babalà.
Recordo un espectador del Camp Nou que va dir als cinc minuts de partit: “Aquest partit ja l’he vist”. Era l’època en què Guardiola exercia de 4 clàssic i tothom li enviava la pilota perquè distribuís el joc, però ningú no es movia i la pilota tornava enrere de seguida. Endavant, endarrere, com un dia de la marmota continu, un déjà vu que es repetia partit rere partit. Com les actuals centrades d’Alves, de qui cal dir com a desgreuge que insisteix en aquesta jugada inútil pel seu caràcter valent, perquè assumeix responsabilitats en atac quan l’equip està espès i el joc ofensiu naufraga. I sí, sort n’hem tingut alguns dies en què, a força de centrar, alguna pilota salvífica ha arribat a bon port.
Es pot pensar que són ganes de bus-
Dani Alves centra i centra inútilment, és el Bill Murray del dia de la marmota
car els tres peus del gat a l’equip més golejador del campionat. Justament per això no he escrit abans aquest article. No volia carregar els neulers de la mala classificació del Barça a un aspecte lateral, menor, del seu joc ofensiu. Després de la victòria de Madrid, amb Messi i Iniesta en plena forma, cal pensar que al motor blaugrana no li caldrà penjar tantes pilotes, que és el mateix que regalar-les. No costa res somiar amb un altre dia de la marmota, com quan et despertaves i sempre tenies el Madrid al darrere.